Diàleg amb la mort

-Tot començà amb un sonet
-Un sonet?
-Si, no no sé pas si entens gaire de xarxes socials, o pàgines web. En aquest cas jo vaig entrar en una pàgina literària, on registrant-te podies deixar els teus escrits....
-Els teus poemes, no?
-No et riguis de mi, saps que mai he estat ni he volgut ser-ne, de poeta.
-Però tothom parlar de tu com un poeta, i no ric, faig una petita rialla perquè no acceptes allò que ets.
-No poeta.
-Tot començà amb un sonet....
-Si, és difícil de comprendre, però uns mots seus, sense jo adonar-me'n, van fer que li dediqués un sonet, un no-res de mots per a navegar, sense cap sentit. Sense cap raó, havia de llençar un vers cap a ella. Reconec que aquell dia ni vaig pensar-ne un perquè, com respirar, ho vaig fer.
-Ho entenc. Les ànimes respiren. I després?
-Després vingueren més versos, converses nocturnes, jocs de poemes. Jo escrivia nanit i en feia regalimar el poema, ella contestava versos i en feia regalimar nanit. No crec que ens adonéssim de la geografia que dibuixaven en la nit. Fins que alguns comentaris ens van fer veure que la gent es pensava que estàvem embolicats. Era una pàgina web, i ningú pensa que cadascú d'aquells que hi escriuen també es lleven cada dia per anar a la feina i fan un petó a la seva parella i la canalla abans de sortir de casa. En aquests casos tan febles, la gent creu que tota la vida de qui escriu està en quatre versos.
-I vàreu callar, aleshores
-No del tot, ens vam apropar molt. No ens adonàvem, però havíem llaçat mitjançant els versos nostre interior. I no ens volíem conèixer, teníem una màgia que no volíem trencar. Malgrat que un dia parlàrem per telèfon. I després més d'un dia. Però sense veure'ns. Tants anys a la vora sense veure'ns.
-I mentre...?
-Anàvem vivint. Amb nostres famílies i nostres dèries. Amb nostres absències que ens arrabassàvem trossets de nosaltres. Amb la mort, i les teves mossegades.
-No t'explicaré la meva essència ara. I si parlem és per que tu has volgut, abans que et prengui. Però et dic que no arrabasso res, forma part de la meva natura prendre la vida, no l'ànima. I et dic ara que la intimitat de la mort té quelcom de meravellós, fins i tot en la mort més horrible que puguis pensar.
-No t'entenc.
-No et preocupis, no et cal entendre-ho ara. I reconec que no puc evitar acostar-me a aquesta intimitat de les persones quan moren. Potser fins i tot en sigui la causa, aquest cansament de tot que et fa entrar dins fins....parlo massa. He vingut a escoltar-te, la teva ànima es va recargolant a la seva esfera.
-D'alguna manera et comprenc. I em fa pensar en les meves absències....com va ser la intimitat de l'Olga?
-Intimitat, no t'haig d'explicar res, i hi torno. He vingut a escoltar-te.
-Ho sé. Saps, ens hem vist, ens hem conegut.
-I l'heu cagada.
-Haha. No, al contrari. Hem descobert que tot era veritat, els versos i l'ànima. Que la mentira era no haver-nos buscat en nosaltres. He descobert que l'estimo com mai he estimat.
-No me menteixes, fa temps vas estimar amb tot el que ets, i veig que has deixat el “hem” per el “he”.
-Tens raó, vaig estimar per primer cop. Ara estimo per darrer cop, l'esperit ara és més vell, com jo. I aquell primer amor em dóna la certesa de que l'estimo, sense més. I que haig de deixar la vida per ella, la inspiració de la meva ànima, dels paisatges que visc cada dia, és l'abraçada, els seus llavis a les meves parpelles. El seu parlar que calla el batec del seu cor....ella.
-I ara?
-Ara aniré a veure-la, i la besaré, i em prendrà l'ànima. I no vull que fer-li mal, no vull destorbar la seva vida. Sé que sembla presumptuós, que potser ella no sent tant per mi. Però no vull que li sàpiga mal deixar-me, i ho haurà de fer, perquè hem arribat molt tard al bes.
-I no podeu, pots gaudir del temps que t'ha tocat viure?
-Seria egoista aprofitar-me d'aquest amor. Ella ha de ser feliç, i viure'm als poemes, no com una persona que ha existit.
-Bé doncs, tenim un tracte. Jo et prenc, i ella oblidarà que t'ha vist, que ha parlat en tu. Quan?
-Ja et dic, ara aniré a besar-la, a l'abraçada, als esguards captius. Parlarem. I de tornada tu em prens en qualsevol revolt del Garraf. Cauré al mar?
-Jo seré el mar. L'últim pensament serà per a ella?
-L'horitzó serà la més íntima besada que li hauré pres.