Diagonal 629 (parella-noi)

Un relat de: Fionn

Tornem-hi, unes vegades per que diu que no soc gelós ni possessiu, altres vegades en soc massa i no la deixo respirar.

-Si! T'ho dic així, amb la boca ben oberta: em fot que hagis anat amb aquell, que no deixis de parlar d'aquell i que avui, que et dic de quedar per la tarda em dediques dos dards de gel i em dius que no pots, tens feina i has quedat amb... aquell. I saps que?... I llavors es dona comte que potser tot això és ridícul i que aquells dos "forats negres al cel", que deia la cançó, poden ser dolça o dolorosament sincers, però mai traïdors, mai mentiders.

Giro un moment la vista, com si això pogués fer que tot aquest moment passés a la història i reprengués el camí rambla avall amb la meva xicota i poguéssim gaudir de l'ambient que hi havia quan, veig una noia que s'ajup per agafar un mòbil que hi ha a terra i la fina tira del seu tanga s'escola tímidament per veure el mon exterior. Se m'escapa un somriure... i ella ho veu. El que em faltava, i a sobre em retreu que vagi a estudiar amb companyes del gènere femení.

-Escolta petitona, be que coneixes a les tres per saber que no faria res amb elles. Aquesta si que es grossa! Jo que vaig trigar segles a apropar-me a tu i això que estava enamorat, i penses que jo hi puc fer res amb altres noies! I saps que no treuen una cella dels seus llibres de física, quin cas m'haurien de fer!

-Si això! Ara gira cua i ves-te'n tota ofesa!

Realment ha girat cua... Aquest és el pitjor moment, ara és quan has de decidir què fer mentre el rellotge va dibuixant el seu somriure malèfic. Be, tampoc es per tant, després la truco, encarrego unes roses i demà enllestit... O no. Però mira-la, amb aquestes piguetes que fan de la seva carona un retrat dels carrers de Barcelona sota una pluja primaveral... Uix! Seré cursi... Per què esperar a demà is la pots recuperar avui, burro! Vinga, una passa, dues, a lo millor agafa el semàfor en vermell... Si! És la meva ocasió, tres passes, quatre, estic agafant velocitat i tot! Seré ximple? Cada vegada que estem en aquest punt de la baralla em poso nerviós com la primera vegada que vaig acaronar el seu cabell... Ara només falta que es giri i em creui la cara... Es igual, almenys ho haure intentat, per aquestes ocasions ja n'hi ha de frases fetes ja: "que me quiten lo bailao", "de perdidos al rio", quants poetes urbans han tingut discussions de parella! El moment de la veritat: per darrera l'abraço i no se si és el meu cor recolzat contra la seva espatlla o un terratrèmol del 6.5, però estic tremolant al ritme d'una cançó heavy, i això que el meu apropament ha sigut a ritme d'adàgio... Crec que les seves galtones comencen a mostrar un enrogiment delator i encara més, un somriure i tot!

- Perdona'm, li dic, vine a casa, petita.

Comentaris

  • Parelles...[Ofensiu]
    Biel Martí | 23-05-2005

    Parelles que es barallen per tornar a seduir-se, heu fet una bona combinació els dos relats (el d'ella i el d'ell), entretinguts i a la part realistes. Em quedava pendent comentar-vos a vosaltres dels diagonaleros, i aquí va!
    Aquest comentari és quasi idèntic (menys el tros que ara llegeixes) al del relat de l'Ainoa, m'ha semblat adequat fer-los a la par.

  • Sí, sí,...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-05-2005

    ... Però com heu copsat la instrascendència de la "baralleta"! Coses que passen!
    El pare de la criatura -ei, senyor pivot!- pot estar-hi content...
    Ja et llegiré més coses. Salut i rebolica!

  • Hi estic d'acord![Ofensiu]
    pivotatomic | 05-05-2005

    Sí, de veritat. M'ha agradat aquesta tempesta primaveral entre una parella que passeja per la Diagonal (ostres, un rodolí i tot!).

    M'encanta com heu lligat els dos finals, amb aquesta frase de tornar a casa!

    Tot un plaer haver compartit aquest moment a l'espai i el temps amb vosaltres! ;-)

  • pos al final...[Ofensiu]
    Ainoa | 05-05-2005 | Valoració: 10

    ens ha quedat bé i tot!!!
    un fort petó company de lletres!!!