DIA DE PLUJA

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Era un dia gris de pluja. Les gotes queien, fen un soroll de cric cric cric,sobre la teulada. La vella Engracia tota ella vestida de color negra te por que comencin a baixar degoters pel sostre de la cuina. El seu home ja fa mes de cinc anys que reposa en el vell cementiri del poble i ja li deia sempre, que tindrien de reparar la vella teulada. Més a ells no els sobrava res, les dues jubilacions i pocs estalvis que tenien arribaven més que malament a fi de més, inclus algun estalvi que tenien els van haver de gastar per la malaltia del Isidre. Pobre Isidre ! pensa l´Engracia quina fi més trista.!
No el va matar la malaltia no, maleït sigui, el va matar la seva tossuderia, ja li deia ella que no tenia d’anar al vell soterrani, que un dia cauria per la vella escala de gats, i així va ser , va ensopegar i va caure escales avall i es va desnucar, pobre Isidre !, encara sembla veure’l, estirat per terra tot cobert de sang.
Va cridar i la Maria del costat va venir i esgarrifada va cridar al metge i va venir també el jutge. Van certificar la seva mort per accident. El Isidre va tenir un bon enterrament pensa l´Engracia, ella mateixa va triar el bagul i les flors con ha de ser. Al no tenir fills pocs familiars i van anar al seu enterrament, mes els veïns del poble varen venir quasi tots. El Isidre era estimat.
Sols ella sap el que va patir amb l`Isidre, de jove tenia molt mal caràcter , a fora semblava un xaiet. Els insults que va tenir d´escoltar ella, un dia ho va dir a la seva mare i ella li va dir, Paciència nena, els homes son així !
I no va ser ni capaç de fer-li un fill. Ell deia era culpa seva. Un dia va anar al metge i li va dir que no li trobava res estrany. Li va insinuar que hi anés ell i quasi la mata a cops. Mai més va parlar de canalla.
Els anys van passar i es va fer vell i en lloc de tornar-se mes bo com fa un bon vi, dons no, es va tornar pitjor que el vinagre. I no diguem quan va agafar càncer i veia la mort quasi a tocar, es va tornar insuportable, no la va deixar dormir en vuit dies. Ella es conscient de que patia, més mai li va donar les gràcies, sempre insults. El veia cada dia mes dèbil i cada dia mes enrabiat amb tot i sobretot amb ella, volia que quan moris li fes companyia en la sepultura. Per lo menys aixó es el que deia. Va aguantar i aguantar fins que un bon dia, va baixar poc a poc les escales del soterrani, hi va posar un cordill lligat a banda a banda, al lloc més fosc.
Va comentar amb l´Isidre que li semblava que el vi de la bota s’havia exhaurit , però que no baixés, ja hi aniria ella. Estava massa dèbil podia caure, apart el metge també havia dit millor no beure vi , no li convenia.
Remaleïda vella va dir ell hi baixaré jo, i clar va ensopegar amb el cordill i es va desnucar. Sempre anant contra corrent ! Si hagués cregut....
Ella al baixar, va recollir el cordill i el va ficar ben endins de la seva butxaca.
De remordiment no en va tenir gaire, apart es va confessar amb el rector , i va fer dir moltes misses per la seva anima .
Creu que l´infern ja el va passar aquí a la terra amb ell, apart de tot això el metge , sols li donava tres mesos de vida. Si al final li va escurçar el patiment, pobre Isidre !
Les gotes de pluja anaven queien clic clic clic i per sort, l´Engracia no va veure cap degoter a la casa.
Quan varen enterrar el pobre Isidre, feia un dia ben be com avui. Deu el tingui ben lluny de mi, murmura l´Engracia, quina tranquilitat!

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    Karin | 20-05-2016 | Valoració: 10

    Ostres ostres ostres potser sí que la pobre dona estava ja cansada i al final li queda poc de vida....

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

464 Relats

1635 Comentaris

322193 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.