Deures

Avui la cap de personal ens ha demanat què volíem ser de grans. Per demà a primera hora vol un informe detallat explicant a què aspirem a la vida i on volem arribar. Un mínim de cent cinquanta paraules, i no hi pot haver cap falta d'ortografia. De camí cap a casa hi pensava, astronauta, futbolista, professor... Cap d'aquestes idees em fascina del tot. M'agradaria tenir-ho tant clar com en Ramon. Ell sempre ha sabut que volia ser bomber. Durant els cinc minuts que anem a fumar a fora sempre ens ho diu: "Jo seré bomber". I llavors surt en Joan i li contesta que ell serà futbolista i que jugarà al Barça. I jo em quedo callat sense saber que dir. Clar que ells ho tenen molt fàcil, en Ramon té unes mans molt grosses, ideals per agafar la mànega i en Joan té aquell cap tant gros que tapa tota la porteria. Potser jo no tinc cap habilitat especial que em faci diferent. Un petit recurs per poder sobresortir una mica en algun tema. L'únic que faig que no pot fer ningú més del departament és tocar-me el nas amb la llengua. Però això és perquè durant tres llargues nits em vaig passar hores i hores intentant-ho. Llavors he arribat a casa i m'he trobat la meva dona fent el sopar. Els meus dos fills ja dormien. Ja fa dies que no els veig. I en aquell precís instant en que em disposava a seure al sofà i obrir una cervesa ho he vist molt clar. De gran vull ser feliç. De gran vull ajudar als meus fills a fer els deures, vull ajudar a la meva dona a fer el sopar, vull poder anar a fer un cafè amb els meus amics de tota la vida en comptes de tenir converses estúpides sobre bombers i futbolistes amb en Joan i en Ramon. Per totes aquestes raons i moltes més, senyor director, li presento la meva dimissió. Que passi un molt bon dia.