Déu Vos Guard

Un relat de: Lluís Pagès

- Senyora, deixi d'empènyer, faci el favor, que no veu que el meu nano prendrà mal? - i amaga dins la jaqueta el nin de roba que beneirà el Sant Pare. El vicari de Déu a la Terra s'aturarà davant del grupet de mares i les seves mans acolliran llurs nadons. Aquestes dones creuen en les benaurances que emanen del guia espiritual suprem, però en Roc ha vingut mogut per un altra tipus de fe: està absolutament convençut que només el Papa pot indicar-li la jugada guanyadora del problema d'escacs en línia d'avui. Perquè el Papa és infalible, no pot fallar, ha de moure la peça escaient a la casella adient, ras i curt. Perquè no és un problema qualsevol, és el punt d'encert que li consolidarà el liderat en la llista de jugadors del portal, amb la glòria afegida de ser el que n'haurà resolt més en tot l'any. Aprofitant l'excepcional visita, s'ha enginyat aquesta manera surrealista d'acostar-se al Sant Pare per fer-li arribar la seva extravagant petició i rebre així la solució inapel·lable que el proclamarà campió.
Amb l'atenció més pendent de l'entorn, el guardaespatlles que ha agafat el ninot d'en Roc per dipositar-lo a les mans de la màxima autoritat eclesiàstica no ha notat res d'estrany, però Sa Santedat ha fitat l'escaquer amb les peces del problema cosit en el cos de la joguina. Les celles se li han arquejat amb la sorpresa, ha intentat no caure en la temptació, però finalment ha ajagut dissimuladament i amb cura la nina a la falda i ha començat a rumiar desplaçament de peces movent el seu dit índex per damunt de l'escaquer bidimensional, com si el guiés en el càlcul de variants.
- Santedat, que la mare reclama el seu fill, que es comença a neguitejar amb tanta carícia… - li menteix pietosament el policia encarregat de dur-li les criatures quan s'adona que s'ha encallat la roda de nens que han de passar per les seves mans.
- Sí, sí, un moment, que em penso que ja ho tinc… - respon mentre rellegeix l'enunciat imprès, "Blanques guanyen el Cel amb jugada immaculada".
El protocol trontolla per culpa d'un Papa ferit per l'encanteri dels escacs, l'única via d'escapament que li alleugereix el pes del jou que suposa el seu càrrec. Vingut de l'Est, on la tradició en el joc es perd en la nit dels temps, es convertí en un expert jugador matant infinitat d'hores al seminari estudiant els clàssics d'aquest entreteniment. I en Banyetes el torna a posar a prova posant-li al davant un ham enverinat quan no toca, sabedor, el molt punyetero, que sempre pica.
El guardaespatlles enretira la nina de la falda del Sant Pare quan aquest darrer és finalment conscient que el retard acumulat comença a ser greu. El guardià suís s'adona tot d'una de l'enganyifa que sosté i, precipitadament, llença la joguina per sobre d'un mur de seguretat, convençut de trobar-se davant d'una bomba camuflada en el més suat dels embolcalls. L'esglai popular en contemplar el vol parabòlic del fals infant es tradueix en un silenci sobtat que es trenca uns segons més tard pels gemecs de dolor dels qui han presenciat el suposat infanticidi. La comitiva s'atura i el cos de seguretat es desplega immediatament com un escut protector en adonar-se de l'amenaça, el que fa que l'enrenou sigui esfereïdor, amb les corregudes de la gent i del seguici papal per buscar aixopluc a un hipotètic atemptat que està a punt de consumar-se. Els artificiers han destruït a distància la nina, no deixant ni rastre de la quadrícula que els hauria donat una bona indicació del perquè de tot plegat.
- Ho haveu vist, ho haveu vist? La mare que els va parir! Abusananos! - es queixa un antisistema decebut perquè era ell qui volia esbombar l'acte.
- Herodes era una monja ursulina al costat d'aquests animalots! Assassins! - s'esbrava una incondicional d'en Lluís Llach, mare consternada només de pensar què li hauria pogut passar al seu fillet.
Malgrat els crits, els trets a l'aire, les empentes, els gossos policia bordant, el soroll dels helicòpters vigilant la zona, la gentada esverada dirigint-se cap a les boques de metro o bé aglomerada a les porteries que han accedit d'obrir com a recer improvisat, ningú és capaç de donar cap pista per localitzar l'invisible assassí que ha lliurat el teòric explosiu al Sant Pare. Assolit un cert nivell de calma, els actes de la visita es reprenen com si res no hagués passat, per allò de "the show must go on".
A en Roc li ha fallat l'estratègia d'apropament, i decideix de passar al pla B. Després de l'ensurt inicial, no defalleix en l'intent d'acostar-se a qui l'ha de menar al premi que tant desitja. Per això es troba a la cua de fidels als quals el Sant Pare rentarà els peus públicament, rememorant esdeveniments bíblics. Arribat el moment, el Papa, inclinat sobre la palangana que acull les extremitats d'en Roc, aixeca lleugerament la mà per agafar la tovallola que els assecarà, i els seus ulls queden clavats en el dibuix que hi ha plantat al bell mig del ris: és el mateix problema d'escacs que ha vist fa una estona en el cos de la nina! Quasi paralitzat per la casualitat, aixeca el cap per a conèixer l'agosarat cristià, i es troba amb uns ulls molt oberts, expectants, delerosos per escoltar la paraula, el gest indicador que tot ho guareix.
- Digueu només la jugada i serà salva la meva ànima, Santedat - li etziba en Roc, inconscient del to quasi blasfem de les seves paraules.
No té temps de sentir la resposta, que una parella de guàrdies l'alça per les aixelles per deixar el seu lloc al proper afortunat que rebrà l'atenció papal. S'adona que torna a quedar-se amb les mans buides (i els peus molls) per culpa d'un protocol encotillat que prima el continent al contingut. La seva esperança es troba colgada i rebregada dins del cossi que recull les tovalloles usades.
Sabedor que només els homes perseverants assoleixen llurs objectius malgrat les dificultats que puguin trobar pel camí, es treu de l'interior de l'americana el que serà el seu darrer cartutx d'assalt, que si no s'hi pot atansar, ho farà a distància, què carai. Es tracta d'un cilindre que grava imatges tridimensionals i les reprodueix hologràficament allà on es vulgui. Un potent dispositiu tecnològic enquibit en unes dimensions de butxaca en el qual ha emmagatzemat la posició inicial del problema d'escacs quan el va reproduir a casa amb les peces de fusta. En Roc es situa prop d'un dels vitralls de la basílica que el Sant Pare està consagrant, i dirigeix el feix de llum làser cap a la part superior de l'absis central, des d'on el raig es reflecteix oportunament sobre l'altar major, on precisament ara el Papa es troba estenen l'oli que ungeix el pòrfir com a símbol sacramental. El moviment circular dels palmells de les insignes mans s'atura sobtadament quan els seus ulls veuen créixer al davant un paisatge difuminat de peces d'escacs en una quadrícula blanca i negra. Un petit exèrcit fantasma de perfils eteris ha fet acte de presència damunt la taula sagrada, amb contorns difosos per una finíssima boirina. Per fi el Sant Pare, qui ha identificat a la primera el diagrama, pot aturar-se a reflexionar més temps del que ha disposat en les ocasions passades: distribueix amb parsimònia l'oli que envaeix la superfície llisa, l'excusa perfecte per a empescar-se quin ha de ser el moviment blanc guanyador. Ara sí, ara ho veu clar, tan clar com les monges que s'hi atansen alarmades per una fase de la cerimònia que fa massa estona que dura.
- Santedat, que ja està bé, que cal tirar endavant amb l'acte, nosaltres ens fem càrrec de tot, seieu, si us plau i doneu pas a la següent part de la consagració - li xiuxiueja la més veterana de totes.
- Com goseu, germana? Si ja ho tinc, aquesta vegada sí... Al·leluia! Amunt els cors, beneïm al Senyor! - i, després d'aixecar ambdós braços i mirar enlaire, torna a inclinar-se cap a l'altar: els seus dits pincen la peça blanca que mou cap on les negres signaran la seva rendició. A l'instant, el virtual exèrcit tridimensional es fa fonedís, el Papa es retira cap al seti, els assistents es posen dempeus i la comitiva respira alleugida en veure que tot torna d'on no hauria d'haver sortit mai.
En Roc ja ho té tot gravat al seu llapis prodigiós. Es descarrega a l'ordinador el que ha enregistrat i comença a visionar el moviment que, ara sí, el Papa ha triat per solucionar el problema d'escacs. Neguitós, rebobina una i altra vegada el desplaçament de la mà santificada fins que n'està segur del que ha mogut. Aleshores, entra al web del joc en línia i introdueix el moviment guanyador. Només li cal esperar a demà, quan la solució es publiqui i li atorguin el punt definitiu. L'esforç ha valgut al pena, que no s'accedeix cada dia a l'Olimp dels millors.
Sa Santedat ha clos l'acte sagrat i es dirigeix a una sala on hi haurà el bescanvi de regals institucionals. Es troba defallit després d'una diada amb tants ensurts, però el que més el cou és la posició del problema, que hi ha quelcom que se li escapa i li agradaria de pensar-se'l amb deteniment. Per això quan veu que un dels presents de part de la màxima institució local és un joc d'escacs, s'hi abraona i es posa a refer la posició, movent les peces amunt i avall com posseït per un mal esperit, isolant-se de la resta de personal talment com si es trobés sol en la intimitat de la seva cambra. Diuen les cròniques que els assistents a l'acte se'l miraren esverats, que no havien vist mai ningú tan passat de voltes. Finalment, el sant Pare s'arrabassà el solideu del cap i amb les dues mans se'l dugué a la boca, on el mossegà repetidament mentre, sanglotant, queia de genolls davant de l'escaquer, un senyal inequívoc que això de la infal·libilitat, nàstic de plàstic, en ser incapaç de trobar la variant victoriosa. Els del seguici, davant d'un atac de delirium tremens com el que havien presenciat, se l'endugueren de la vista de tothom i donaren per acabada la recepció per indisposició evident.
Quan en Roc s'adonà que la seva solució no era la que donava per bona el sistema, encetà un missatge incendiari en el fòr
um de qüestions del web per defensar la seva jugada. No cal dir que quan va exposar l'origen diví de la seva resposta, el menys lacerant dels tertulians li va dir que "ja pots cantar missa, Roc, que ets un il·luminat". Enutjat, decidí de penjar al YouTube el vídeo hologràfic del que havia gravat a l'interior del temple per demostrar que estaven posant en dubte una jugada infalible. Aleshores l'embolic ja fou total, que als assidus del web d'escacs s'hi sumaren eixelebrats d'arreu, mèdiums, bruixots i bocamolls que opinaven sobre les borroses imatges, classificant-les de material d'origen extraterrestre, d'aparició miraculosa o fins i tot de premonició fatalista sense enrojolir-se. Ara ja no eren els criteris purament escaquistes els que es discutien, ara l'anàlisi ja arribava també a terrenys religiosos que defensaven la beneiteria d'en Roc, entre els quals s'hi comptaven vaticanistes incondicionals, o bé que el titllaven d'heretge mereixedor del foc purificador acusat pels sectors més integristes. A la fi, l'administrador del web, davant l'espiral desfermada d'incontenible violència verbal (i que el servidor se li quedava sense memòria davant l'allau de rèpliques i contra rèpliques que cada dia envaïen el fòrum), va decidir de donar per bones les dues jugades, la terrenal i la celestial, concedir el punt a tots els implicats en l'afer i aquí pau i després glòria. Qui va dir que hi havia dues coses infinites, l'univers i l'estupidesa humana, però que tan sols dubtava sobre la de l'univers?

llpages













Comentaris

  • Magnífic[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 25-11-2010 | Valoració: 10

    He llegit aquest relat de punta a punta, doncs ara buscava bons textos per llegir a Internet.

    M'ha agradat molt, el relat del xicot que busca una jugada perfecta i la consulta al Papa, i l'aparició de personatges com els guàrdies, els altres fidels internàutics, i altres personatges.

    Espero que el pobre fidel pogués al final guanyar la partida.

    Salutacions, Lluís Pagès!! A reveure!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

161 Relats

225 Comentaris

171996 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.