DÉU HA MORT!

Ulls entristits, orfes de llum, omplin un espai solemne fins ahir. Cap finestra no et diu res, cristall indiferent on ja no hostatges. Allà, a la llunyania urbana, els xiquets no troben la innocència, a la dona li costa infantar i els avis donen nosa... El vell roure està trist i feble, ja no hi troba terra on arrelar.

Un diumenge de Juliol te n’adonares: les nou de la vesprada i no sents trinar pel carrer La Via, ja ho hi són els plataners! on dormiran aquesta nit? (deies) Sense llit ni pau ni quietud. Continues passejant cap a la mar, de sobte, tanques els ulls i inspires... la memòria no registra aquest flaire, aleshores veus el port altra vegada i t’obligues a creure-ho.

Camines sense descans pels carrers del teu poble i no aconsegueixes veureu, no apareix el massís del Montgó, penses que la teva ciutat ha perdut la identitat natural, sols muntanyes de pòrtland per tot arreu t’esquincen l’ànima, cel i ciment t’ofereixen un nou ordre que tu no acceptes.

Continues més enllà i més enllà no hi ha camp, no hi han colors, no hi ha paisatge. T’atures, tornes a tancar els ulls, inspires altra vegada i tampoc no identifiques la sentor: estàs obligat a reconèixer la trista realitat! Corres com un esperitat cap al teu carrer d'infantesa, corres, malgrat l’edat, entre fums, sirenes i gent estranya... però l’excèntric eres tu i no te n’adones! (això és el que et diuen ells).
Arribes al lloc i no et saps arribat, que no! (deies), açò no és el meu carrer! i els rats penats? i el gessamí? i el nesprer? i els canyars? i els rosers? i els set plataners? i els grills? i les lluernes? i el galà de nit? i... tot? tot el demés?
La ira s’apodera de tu, recordes felicitat, molta felicitat que et provoca més ira, molta ira, perds tots els valors humans per la boca i crides desesperat: lladregots! lladregots del paisatge! (la gent, estranyada, et mira) assassins! assassins de vides! desgraciats! maleïts sigueu vosaltres, el vostre formigó i els vostres diners! (la gent passa de llarg, no et fa cas) m’heu furtat els arguments! m’heu furtat la joia! m’heu furtat l’alegria! malparits! (caus a terra tu i les llàgrimes) aleshores, malgrat el teu agnosticisme, no saps per què, potser l’instin de la reminiscència, dius: Déu meu! on ets? I sents dintre teu un buit.

Arriba un policia i t’invita a pujar a l’auto, pel camí et traus la cartera per mirar una foto: allí estaves tu, assegut al banc de taulells a sota el parral de la caseta de camp entre el pou i el fornet observant la teua àvia com li tallava el coll a aquell conill que després us menjaríeu amb les tomaques del bancal. Contemples els geranis, les murcianes i els “donpedros”. Per darrere, la vessant del vell Montgó cobert del blanc i rosa (recordes) dels ametllers. Per dalt d’ells, una bandada potser de puputs (febrer o març, penses amb un somriure).
De sobte, s’atura l’auto i baixes encara amb la foto a la mà, entres a la comissaria i et pregunten de on eres, tu respons que ja no ho saps. El policia, cansat de tanta feina, es molesta i et demana el DNI, et fa les preguntes pertinents i a la fi et deixen lliure.

Quan ixes, ja de nit, alces la vista al cel groc de la ciutat i no dius allò que anaves a dir: no és digne (deies) parlar-li des d’aquesta podridura, romandré sàviament, per a tot hi ha un dia.
Camines mandrosament amb les mans a la butxaca i la mirada al sòl, meditabund, pensarós, quan d'improvís apareix al teu costat una persona de la qual no recordes la fesomia, amb una veu profunda i certa que et parlava així: “Qui camina molt apresa no gaudeix del paisatge. Heu progressat molt en poc temps, però, on aneu? Mireu-se bé, sou feliços? Vosaltres, esclaus del rellotge, constructors d’un sistema que us empresona cada dia més, alimenteu tot allò que cregueu genera prosperitat i no se n'adoneu que la bèstia creix sense mesura, el vostre pitjor enemic l’heu creat vosaltres mateixos. Si la capa d'ozó fos un gran espill on poder mirar dia a dia, instant a instant, els vostres actes, l’anella no s’hauria trencat, el vostre “seny” no ho haguera permès! Però, aneu pel món amb ulls de vanitat, heu fracturat l’equilibri establert per la vida i ja no hi ha marxa enrere. Nosaltres, vox clamantis in deserto, esgotats de tan cridar, hem abandonat. La sort del vostre món resta a mercè de la bèstia conseqüent. Entre nosaltres i vosaltres no hi ha distància, sinó temps, així doncs, també nosaltres romandrem sàviament”

De sobte, un soroll agut i constant et torba: son les 7’30h. del matí, et lleves del llit cansat, fatigat i trist sense saber per què.

Dalt l’auto, anant cap a la feina, la ràdio diu que un xiquet de 12 anys mata els seus pares amb arma de foc i després se suïcida; que un pare li assesta catorze punyalades a la seva filla de 10 anys; que Espanya sofrirà efectes desastrosos deguts al canvi climàtic... Segueixes conduint entre les nombroses grues d'obra, camions, cues, fum i soroll, quan et ve al cap la veu del teu somni: Déu ha mort!