Destrossant mites matemàtics (I)

Sense paraules. Un gran relat!

mai han sigut bones companyes de classe. Almenys per a mí. D'acord, és ironia, però no confonguem la cansalada amb la velocitat. Una teoria matemàtica és la que és. 1+1=2 sempre, mentre que u més u pot ser dos o pot ser "uu" i fer-te por. Res més.

Bon final i bona reflexió. A vegades mires al teu voltant i et preguntes si la gent realment pensa, o és que es deixa portar pels altres i es pensen que realment pensen quan en realitat no ho han fet. Però suposo que aquesta societat cada vegada ens porta més a això, a donar-nos els pensaments mastegats per fer-nos més senzilla l'existència.
Però si no pensem... com sabrem si existim?
[menjada d'olla xD]

M'agraden els teus relats, endavant! ;)

Curt i potent!!! Irònic! No cal dir que el teu text m'ha encantat, amb tots aquests adjectius previs que he posat.
Encara que el fet d'existir no impliqui el fet de pensar, el fet de saber que penses sí que implica el fet de pensar, d'altra manera, no podries pensar que penses i, pertant, no barrinem per inèrcia. O sí? La capacitat de pensar sobre el propi pensament, o consciència, tampoc nega que potser pensem per pura inèrcia, només que les idees que ens travessen el cap són sobre un mateix.

M'ha agradat el petit toc d'ironia que hi dónes! No paris d'escriure eh!