Destinació: l'horitzó.

Miro per la finestra i veig les imatges fugaces d’un paisatge erm. Plou. Al meu cap, unes altres imatges es succeeixen més lentament: el dia en què ens vam conèixer, el nostre primer petó, aquell dia a la platja, quan vam anar al cinema i vam coincidir amb la teva tieta que no tenia res millor a fer que donar-nos la llauna i prendre’ns aquella estona d’intimitat que ofereixen les multisales a les parelles...

Ara, tots aquests records no són altra cosa que això, simples records, part d’un passat que no es repetirà.

El xiulet del tren que s’atura a l’estació em fa tornar momentàniament a la realitat. El senyor del bigoti que seia davant meu s’aixeca i se’n va tot dient adéu.

Una noia que acaba de pujar ocupa el seu lloc. Aquesta noia fa que torni a pensar en tu. En el teu somriure, en els teus cabells, en la piga que tens darrera l’orella. La melangia s’apodera cada cop més de mi.

Per què hem hagut de separar-nos? Estàvem molt bé tots dos junts. Per què el destí, cruel, ens separa? Tot per culpa de l’empresa on treballa el meu pare. L’han traslladat. Ara hauré de viure sense tu, a molts quilòmetres dels llocs on ens hem divertit plegats.

La senyora grassa del vestit de flors fa un esternut. Falta poc per arribar a l’estació on he de baixar.

El tren s’atura de nou. Agafo la motxilla i baixo. L’estació es plena de gent. Amb la mirada ressegueixo els rostres de les persones que esperen a l’estació. No m’han vingut a buscar.

Els meus pares deuen estar esperant-me al pis nou. Ells ja van venir a instal•lar-se el cap de setmana anterior. Jo m’he quedat uns dies més a casa dels meus avis; encara no s’havia acabat el curs escolar.

Surto de l’estació, però enlloc d’agafar el camí cap a la casa on viuré, me’n vaig cap als prats dels afores de la ciutat. Em poso a córrer sobre l’herba humida per la pluja. Sento que et necessito. Correré fins que et trobi. Correré fins a l’horitzó.