Destinació: els teus llavis

Em desperten entrant a l'habitació, delimitant la meva intimitat, robant-me el son i privant-me de l'escalfor plaent que em proporciona la funda nòrdica. Em llevo malhumorada, com sempre, i amb els ulls enganxats, ja sigui per les lleganyes o perquè em resisteixo a abandonar aquell món on tot és possible, i on tu ets amb mi. Baixo a la cuina. Merda, tots els plats per fregar i el rentavaixelles ple. Preparo la cafetera i comença el ritual: poso la ràdio, una mica de música per animar-me, agafo dues tasses, i... clik...xxxx....pup pup... comença a sortir el cafè, i amb ell, sempre fidel, ve la tendra oloreta, que omple de caliu la cuina amb aquest aroma a matí. Ara només em queda afegir una mica de llet calentona.... i mira, mira, quina espumeta més bona... ja em llepo els llavis imaginant-me aquest líquid marronós baixant per dins meu, i inundant-me de vitalitat i alegria, el malhumor ja no hi és. Mira si és simple fer-me feliç, i si aquest cafetó me'l portes al llit... uf! Et menjo a petons! El paladejo bé, sense preses, però sense que pugui refredar-se, a la velocitat justa perquè em senti de meravella. A l'aigüera m'esperen les tasses i els plats, em miren desafiant-me, amb aquests trossos de formatge secs enganxats a la vora, i amb aquestes restes de cafè tacant les tasses, sembla que em diguin que no podré amb ells, que els hauré de deixar allà, perquè ara la pica és casa seva. No, no, que ara ja m'he pres el cafè, i no em feu cap por, per molt pringats que esteu, acabaré amb vosaltres, i us desaré ben nets i eixuts a l'armari.
Um... em sento bé. Potser faré una mica de bicicleta, que des de la facultat em bombardegen amb això d'una vida sana. Per què no una mica de peses? No m'aniria malament un xic més de to muscular. Ara que he suat com una porca val més que em passi per la dutxa. No per res, sinó per higiene.
I penso, què deuen fer els de relats? Us enyoro, i m'agradaria tenir-vos més a al vora, però com que no pot ser, em conformo amb llegir-vos, comentar-vos, i amb això tan fantàstic del fòrum. Mira! M'han comentat! Caram sembla que els hi ha agradat el meu últim relat... Que macos... i com me'ls estimo! Uf! S'està fent tard, val més que vagi a fer el dinar. A veure que trobo... Ah! Mira! Una amanida ben farcida i... guaita quin pit de pollastre! El faré a la planxa.

Corre, corre, menja.
Corre, corre, neteja.
Corre, corre, rentat les dents.
Corre, corre, agafa la bossa.
Ep! Que et descuides la carpeta!
Quin cap que tens noia.

13:40h.- Agafo el l'autobús.
13:55h.- Arribo a l'estació.
14:05h.- Agafo el tren.
14:25h.- Arribo a Plaça Espanya.

Em moc per les profunditats de la terra, dins aquests carrers subterranis, perquè ja són prou llargs com per anomenar-los carrers.

Corre, corre, esquiva a la gent.
Corre, corre, vigila la bossa.
Corre, corre, no perdis el mocador del coll.

14:36h.- Agafo la línia verda.
14:39h.- Arribo a Sants.

Torno a recórrer aquests passadissos, m'intenten vendre un paquet de mocadors, no gràcies, jo sempre en duc. Un venedor de loteria se'm llença a sobre: "¡Premio pa' hoy preciosa! ¡Suerte pa' tí hermosa!" No, muchas gracias, casi mejor que se la quede "usté". Arribo a una cantonada, i de sobte, uns sorolls em perforen el pavelló auditiu. Es que no han sentit a parlar de la contaminació acústica? Descobreixo el culpable de tal escàndol: un home esgarrapa un violí convençut que està tocant "Yellow submarine".

14:42h.- Agafo la línia Blava.

Genial, no hi ha seients, i tinc els peus que em fan xup-xup. Això de la bicicleta m'està passant factura...

14:52h.- Arribo a Hospital Sant Pau.

Corre, corre, puja les escales.
Corre, corre, surt a fora.
Corre, corre, avança pel carrer.

Uf! Ja sóc a la universitat. Les 14:59h. De poc.

Dues hores de seminari.
17:00h.- Descans.

Uf! El bar m'espera! I el meu cafè amb llet de la tarda. Som una bona colla, xerrem i riem, riem i xerrem.

17:30h.- Altre cop a classe.

Després de tres hores, sortim de nou, són les 20:30h. i ja hem acabat.
Ji ji, ja ja, vinga fins demà nois!
Un grupet ens dirigim al metro.
Xerrem, riem, riem, xerrem, comentem la classe, bé no? Potser una mica pal cap al final, però bé. Arribem a l'estació.

20:37h.- Agafem el tren.

Com de costum aquí tampoc hi ha seients. Jo no sé si és que la gent fa la reserva per telèfon o si venen tres hores abans que surti el tren, tupus com un concert. Després també està el tema dels seients reservats per la gent gran, les embarassades, etc. Nanai! Aquí predomina la llei del més ràpid. Abans no t'has posat de peu, et trobes a un altre assegut on eres tu. Calmem-nos una mica per favor! I a més, si ets més ràpid que ells et miren malament, amb cara de pomes agres. T'aguantes! Vols funcionar així? D'acord, però ja t'aviso: jo sempre guanyava quan jugàvem al joc de les cadires. Tu mateix.

20:47h.- Arribem a Sants.

Ells surten a fora, jo m'encomano a no sé qui per no trobar-me amb més personatges del metro. Bé, he tingut sort, només m'he creuat amb una dona que volia que em fes de l'església evangèlica. Senyora, si no m'han caçat amb la catòlica...

20:50h.- Arribo a Plaça Espanya.

Altre cop a recórrer passadissos i carrers, a tombar cantonades i a esquivar gent. Miro, i veig que el proper tren surt a les 21:00h. clavades. Bé, així tinc temps de relaxar-me un xic. Em connecto els auriculars i tanco els ulls, amb les mans aferrades a la bossa, no fos cas...

21:00h. clavades- Agafo el carrilet.

Ostres! Trobo un seient, clar, com que era l'origen... Ara ja fa dos dies que no ens veiem nin, i et trobo a faltar!
Tinc la mirada perduda, navegant a través de la finestra, perduda només perquè és un túnel llarg, negre i fosc, i no hi ha gran cosa a veure, que per una altra banda, si és negre és el que té, que és fosc. Vull dir, tu has vist mai un túnel negre i que no sigui fosc? Clar.
I només et penso, et recordo, t'imagino, allà, amb mi.

21:20h.- Arribo a l'estació de Sant Boi, surto al carrer, i et veig allà, esperant dins el cotxe. Em mires i em treus la llengua. Jo somric, i m'acosto. Obro la porta del cotxe i m'hi assec. Després d'un dia tan llarg, per fi he arribat al meu destí:
Els teus llavis.