Destí

Fa gairebé cinc anys que vaig conèixer a la Srta. Conxita. Aquesta "senyoreta" tenia 81 anys, però mai no va deixar de ser una senyoreta: mai no es va casar i va dedicar tota la seva vida laboral a l'ensenyança. El seu pare, un metge de reconegut prestigi, va morir quan ella encara era una noia jove que començava a donar classes als més menuts. La seva mare va tenir una vida llarga, sempre acompanyada de la seva bona filla Conxita.
Feia més de quinze anys que la Srta. Conxita vivia sola al pis familiar que va heretar dels seus pares, en una finca modernista de l'eixample barceloní. Jo la visitava com a voluntària tres cops per setmana: li feia les feines de casa, li portava menjar i llibres de la biblioteca, i sobretot, me l'escoltava. Cinc anys enrere havia patit una embòlia que va minvar les seves capacitats i encara que podia valdre's per ella mateixa, les llargues escales que la separaven del carrer l'obligaven a restar a casa seva.
No em podia queixar, la Srta. Conxita era una persona senzilla i amable, una mica manaire, que sempre es mostrava molt agraïda amb la meva "feina" com a voluntària.

Però feia unes setmanes que la notava neguitosa. Li havia de repetir les coses vàries vegades i semblava distant i pensativa. En un primer moment vaig pensar que eren coses de l'edat i que la Srta Conxita anava perdent l'espurna de vida que la caracteritzava. Ja no volia llibres de la biblioteca , ni mirar la televisió ni escoltar la ràdio. "Vull tornar enrere. Necessito silenci per endreçar els meus pensaments. Hi ha quelcom que haig de solucionar".Ella deixava anar aquesta mena de frases tot murmurant, com si pensés en veu alta, i quan jo li preguntava sobre el que estava dient em responia "ja t'ho diré, és llarg i complicat....".

Van anar passant els dies entre murmuracions i sospirs, i cada cop semblava més amoïnada. S'emportava la mà al front i la feia baixar, arronsant la pell arrugada del seu rostre, fins arribar a reposar-la a la barbeta, on semblava que la seva mà suportava la gran càrrega d'aquells pensaments atordidors. Finalment, un matí de pluja, mentre mirava sense veure per la finestra, no va poder més i es va deixar anar.
-Marta, t'haig d'explicar una cosa. I m'has d'ajudar, digues que ho faràs.
-Faré el que pugui, Srta. Conxita, que és el que l'amoïna?
-Digues que ho faràs, que m'ajudaràs fins el final.
-Ho faré, però m'ha de dir de que es tracta.
-Seu aquí, al meu costat. El que t'explicaré va passar fa molts anys, però res no ho ha esborrat i ara més que mai els records tornen per turmentar-me en la recta final de la meva existència...Mai no t'he parlat de la meva germana, la Margarida...
-Jo pensava que vostè era filla única...
-No m'interrompis nena, que prou m'està costant enfilar la història!
-Perdoni, faci, faci....
-La Margarida era set anys més petita que jo. Era molt bonica i sempre va ser una nena molt trempada i eixerida, encara que una mica esvalotada. Un dia, quan ella tenia quinze anys, la vaig trobar a la seva cambra, estava jugant amb una amiga seva,...bé, no estaven jugant, d'això es tracta,...estaven fent-se petons i carícies com els grans, Déu meu, quina vergonya!, mig despullades, amb els seus cossos joves entrellaçats!...- Va fer un gran sospir, agafant tot seguit l'aire necessari per a fer front al relat- Em va demanar que no li digués res a la mare, i no ho vaig fer, però a partir d'aquell dia la Margarida va haver de fer tot el que jo li manava sense replicar, era com tenir una minyona sota el xantatge de no parlar amb la mare del seu secret. Jo la feia callar quan ella intentava explicar-me que no li agradaven els nois, i que trobava molt més interessants i boniques les noies. Jo li deia que estava malalta i que si seguia per aquell camí hauria de parlar seriosament amb la mare. Eren altres temps, Marta, on tot era pecat mortal; pensa que et parlo dels anys 40, després de la guerra... Un dia va deixar de parlar-me.

En aquell moment va sonar el meu mòbil i va trencar tot el misteri del interessant testimoni de la Srta. Conxita, que amb cara de pomes agres va fer un "Ja hi som!".Vaig veure que era la meva companya de la universitat, la Carme,...una trucada que feia temps que esperava. Però la curiositat va vèncer i vaig desconnectar l'aparell.
-Continuï, estic només per vostè.
-Bé, on anàvem?...Ah, sí, ella em va deixar de dirigir la paraula i a mida que anava passant el temps s'anava tornant més esquiva i callada també amb la mare. Fins que un dia va passar el que havia de passar; una veïna la va enganxar amb una noia al portal, en una situació molt poc decent sota l'escala, i tothom ho va saber. Pots pensar quin disgust més gran va tenir la mare, "quina deshonra, gràcies a Déu que el teu pare no ho va saber mai" no deixava de repetir. Aleshores ella tenia 19 anys i treballava a una papereria del barri, d'on la van acomiadar en assabentar-se de les seves...tendències...L'ambient a casa era insostenible, i la mare, que semblava haver embogit, la va desheretar i es negava a compartir sostre amb la Margarida. La veritat és que m'he penedit tota la vida però en aquells moments em va semblar el més assenyat. Vaig inscriure la meva germana per anar a treballar a una fàbrica a Alemanya, es pot dir que la vaig obligar a marxar. Porta'm una mica d'aigua, fes el favor.

Ara era ella la que tallava el fil de la història, però si volia conèixer el final més valia portar-li l'aigua, doncs se la veia realment exhausta.
-Tingui, begui, que està fent un gran esforç.
-Ja ho pots ben dir. Bé, doncs ella mai no m'ho va perdonar. Ni una carta, ni una postal, cap trucada. Una amiga meva, que havia treballat amb ella a Alemanya, em va dir que quan van acabar el contracte de dos anys la Margarida també va tornar, segons ella, amb la idea de muntar un negoci amb una altra noia catalana amb la que treballava a la fàbrica. I ja són cinquanta-cinc anys sense saber res d'ella. Res de res. Es per això que necessito la teva ajuda: Marta, l'has de trobar. He sentit que avui dia amb l'internet es pot trobar qualsevol cosa, qualsevol persona. Fes-ho per mi, m'haig de reconciliar amb la Margarida abans que sigui massa tard. He pensat que vull vendre aquest pis, i partir-me el que em donin, que serà molt, amb la Margarida. És de justícia, no creus?, jo no tinc a ningú i per a que s'ho quedin els d'Hisenda quan jo mori, més val vendre ara i repartir-ho. Amb la meva part puc viure com una reina a una bona residència els anys que em queden, i crec que serà un bon gest per fer que la meva germana em perdoni,...I bé, què? Digues quelcom, que et sembla?, la podràs trobar?
-Si,...no ho sé, suposo,...no la vull espantar, però...ha pensat que potser no és viva?
-I ara! Ella m'ha de sobreviure!. Té, aquest és el seu nom complet, nascuda l'any 1930. És d'hora, però ja pots marxar, i així t'hi poses quan més aviat millor, eh?, que no tenim temps per perdre.
-Si dona, no patiu, m'hi posaré ara mateix, ni que s'acabés el món!

Només arribar a casa vaig engegar l'ordinador, me'n vaig anar directa al "Google", hi vaig introduir "Margarida Folguera i Sabater, 74 anys" i encabat vaig prémer "Cerca".
La meva feina de investigadora va ser molt més fàcil del que m'havia pensat. La Margarida havia publicat una col·lecció de llibres de poesia i vàries revistes literàries parlaven de la seva obra, així com del mític establiment que ella i la seva companya van fundar l'any 1970, la Llibreria El Destí, a la capital de l'Anoia, a Igualada.

Després de dinar vaig tornar a casa de la Srta. Conxita. Per explicar-li tot el que havia descobert.
-Ves-hi avui mateix,...si és que pots saltar-te les classes de la tarda. T'ho pagaré, eh?
-No cal, dona, i no pateixi, ara mateix me'n vaig cap a Igualada. Els divendres a la tarda només tinc dues classes i me les puc estalviar...A més, haig de reconèixer que aquesta història em té intrigada i vull arribar fins el final.

Mentre baixava les escales vaig recordar la trucada de la Carme, i que dies enrere havíem quedat divendres a la tarda per parlar. Però res no em venia més de gust que anar a buscar a la Margarida, a més, encara no tenia gaire clar el que sentia per la Carme, que darrerament s'estava posant una mica pesadeta. Li vaig enviar un missatge, "Ens veiem dilluns a la Facultat, m'ha sortit un imprevist i haig de marxar a fora. Un petó".

A quarts de sis em vaig plantar a Igualada, vaig demanar pel carrer on es trobava la llibreria i tot passejant em vaig dirigir cap allà. No hi havia estat mai i em va semblar una ciutat bonica i tranquil·la .Gairebé sense adonar-me les meves passes em van portar fins a ella,...fins la Llibreria El Destí.
Des de darrera el taulell una noia alçà la vista del llibre que estava llegint per dir-me bona tarda. Era molt bonica i els seus ulls brillaven d'una manera especial. Vaig contestar a la seva salutació i em vaig posar a mirar llibres. Dissimuladament vaig fixar-me en el llibre que llegia. No podia ser, era justament el darrer que jo m'havia llegit: Un lugar para nosotras, de la Isabel Miller. Es va adonar, i em va tornar a mirar als ulls, amb un somriure còmplice. Aleshores em vaig apropar al taulell, disposada a continuar amb la meva recerca.
-Hola, em dic Marta i estic buscant a la Margarida Folguera, haig de parlar amb ella.
-Hola Marta, jo sóc l'Esther. La Margarida i la Roser són les propietàries de la llibreria però ja no hi treballen...Ara,...què són, les sis? Doncs segurament les trobaràs al casinet fent la partida. No té pèrdua, segueix el carrer, tomba el primer a la dreta fins la plaça i allà mateix ho trobaràs.
-Està força bé aquest llibre que llegeixes, a mi em va agradar molt. Tens sort de treballar aquí, tens la lectura a l'abast.
-Si, tinc sort. Encara que a mi el que més m'agrada és la fotografia. Té, aquesta postal és de l'exposició que demà inauguro al Casal de Dones. Si vols venir,....hi haurà música, pica-pica....
-Si, vindré,...m'agradarà veure les teves fotografies...Bé, i ara vaig cap a
l casinet, haig de trobar a la Margarida...per cert, com la reconeixeré?
-És la única que porta els cabells de color lila. És una dona genial.
-Segur que si,...bé, fins demà, Esther.

Em va dir adéu mentre em picava l'ullet i vaig sortir d'allí contenta com un gínjol. Quan vaig arribar al casinet allà estaven elles,...la Margarida i la Roser, amb dues dones més, totes quatre fent la partida de dòmino. Vaig asseure a la barra, tot esperant a que acabessin. No tenia cap pressa, tot havia estat tant ràpid!. Aquell matí jo ni sabia que la Srta. Conxita tenia una germana, i ara, a mitja tarda la tenia al meu davant.

Quan van acabar, i mentre la Margarida, efectivament amb el cabell curt i lila, deixava les tasses de cafè buides a la barra, m'hi vaig presentar. Vaig començar a explicar-li el motiu de la meva visita i em va aturar.
-Espera, li diré a la Roser que vagi passant; demana'm un descafeïnat i el que tu vulguis beure i ves a seure a aquella taula. Ara vinc.
Vaig fer el que em deia mentre pensava que era ben clavada a la seva germana: a totes dues els hi agradava el bon manar.
Li vaig explicar com havia anat la conversa amb la seva germana i la proposta que li havia de fer arribar i mentre m'escoltava, sense dir ni piu, s'anava acariciant la barbeta, gest que un cop més em va recordar a la Conxita. Quan jo ja ho havia dit tot, ella va parlar.
-Des que vaig tornar d'Alemanya la Roser i els llibres han estat tota la meva família. Sovint he pensat amb elles,...la mare i la Conxita, que no van voler acceptar-me tal i com jo era, i se'm van treure del damunt...Encara que en el fons hauria d'estar agraïda a la meva germana, si ella no m'hagués enviat a Alemanya potser mai no hauria conegut la Roser. Quines coses que té la vida, oi?...Bé, demà mateix l'aniré a veure, això si, aniré amb la Roser. La veritat és que tinc tot el dret d'heretar la meitat de la casa del meu pare.- Va romandre una estona callada i aleshores va fer un gran somriure- Mira que bé ens vindran aquests calerons! Farem la volta la món!. Marta, ets un àngel, moltes gràcies. Estic amb deute amb tu.
-Per a mi ha estat un plaer posar fi a la separació entre dues germanes tan especials...

Ens vam acomiadar i li vaig prometre no trigar en tornar a visitar-la. Segurament que em veuria sovint per la seva ciutat. El que la Conxita i la Margarida encara no sabien és que a mi també m'agradaven les dones i que la igualadina que treballava a El Destí m'havia robat el cor.