Destí

Avui, en mig d'aquesta fosca i buida nit, m'adono de qui no soc i qui no podré ser. Miro els meus ulls plens de negra amargura i no em sé reconèixer, on està aquella petita noia innocent, plena de joia, alegria i ganes de viure? Potser hagi desaparegut al llarg dels anys... o que els cruels fantasmes que em persegueixen l'hagin fet desaparèixer...
Ja no sóc capaç de sentir. No sento dolor, felicitat, abismes d'amor o l'alè del passat colpejant el meu clatell.
Qui sóc? Qui era? Qui seré? Qui seré demà o dins de deu anys? Seré com ara, una trista noia amb un un bonic somriure? O pel contrari la meva vida serà rodejada de felicitat? Aquestes preguntes sense de resposta són causants del meu insomni.
El passat em persegueix, el present em frustra i el futur em fa tremolar cada part del meu castigat cos. No es pot viure amb aquesta por constant que em col·lapsa inevitablement.
Com viure, si no sé com viure? Com seguir si em fa por caminar? Com es segueix endavant quan et sents encadena al passat? Necessito una resposta, una llum que em guiï fins arribar al meu destí.