Despulla't

per cert, aquest poema feia molt temps que l'havia escrit, es pot dir que l'hes rescatat i despullat

i pels vostres consells. gràcies companys

Mai és fàcil mostrar-se cada un tal com és, costa molt despullar-se... I cal ser comprensiu amb l'altre persona i desixar que el temps faci fluir la confiança per obrir, poc a poc, les vides alienes fins a deixar-les descobertes del tot.

Tot i així, el poema m'ha agradat molt! No s'ha d'exigir, però sovint necessitem expressar aquesta necessitat que ens oprimeix quan les coses no surten com esperem...

Segueix així!

Diuen... que quan més despullat està l'amor, menys fred té!

De vegades els abrics de les persones
són necessaris per resguardar-se del fred,
De vegades sota la roba sembla
que només hi hagi un sol cor
i que no en càpiguen més...
però potser
no és sota l'abric de l'altre on hem d'estar,
sinó teixir-nos-en un de ben gruixut
i veure que les indecisions dels altres
no són més que un símbol de què també són humans
i llavors no ens caldran claus ni pactes amb Satan.

Perdona Becari per la llicència que m'he pres de comentar el teu poema d'aquesta manera....
M'ha encantat, el trobo molt ocurrent pel que fa a les paraules que utilitzes, amb un ritme boníssim i un contingut que també m'ha agradat.... però... tot i que sé que és dur viure amb indecisions, em d'admetre que tots en tenim.. i de vegades els actes, les mirades, i moltes coses que ni tant sols puc dir amb paraules ens mostren com és una persona sense necessitat de què es tregui l'abric, sense necessitat que ens hàgim d'aixoplucar dins del seu cor... de vegades ens donen més del que ens pensem.

Un petó enorme!

Leela

Tots som polièdrics, amb cares de totes mides i colors. Tantes, que fins i tot ni nosaltres mateixos no ens les sabem.

Tens raó però, en que més d'una vegada ens amaguem deliberadament rera postures que sabem falses.

Tens raó que cal "despullar-se" i no fer passar gat per llebre.

Cal posar les cartes cara munt, totes! Sí, és per això, tal vegada, que escrivim els de RC, per "veure'ns les cares", les de veritat.

Gràcies pel teu comentari Becari, i MOLT de gust de conèixer-te!Ets una gran persona!

Et felicito pel teu relat tan decidit, "donant la cara"

M'agrada molt. El mot "clau" és molt particular teu, veient els teus relats.
Segueix escribint, en gaudeixo.
Angels

què puc dir-te. M'agrada molt cóm has expressat la veritable essència de la persona. L'ànima que ens fa ser el que som.

Un poema preciós.

Un barret per vos.... evidentment... nu.

Salz.

anem massa vestits, massa roba, massa abrics, bufandes de prejudicis, pors, manies, variacions de vent, complexe de margarides, d'aparences i tradicions, d'amors decents i exemplars...
la nuesa és la riquesa de l'ànima!
bon poema, clar, humà, directe...
una abraçada!