DESPULLAT 9: Accident

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

Me'n recordo molt bé. Era un senyor molt gran i feia molta pudor de whisky. Sempre m'havia impressionat la gent gran que venia a la discoteca a on treballava a ballar. Alguns d'ells es gastaven molts més diners que molts joves junts i sempre bevien les begudes més cares. N'hi havia que tenien un aspecte una mica tronat però n'hi havia d'altres que tenien un gran estil.
Tot plegat era molt estrany. Jo vaig ser un marcià en aquell món, un impostor, una estafa de personatge. Abans de treballar en aquell lloc -tres anys sencers, una pila de nits, sobretot a l'estiu- no havia trepitjat mai un lloc com aquell i, després de plegar, potser un màxim de cinc vegades, sempre per compromís. Jo que no m'hi volia barrejat amb tot això, em sentia brut. És com el que està voltat de màfia, que treballa perquè existeix màfia, que si gaudeix d'alguna cosa és perquè hi ha màfia fins a la sopa però mai mata a ningú. No mata, ni tan sols ha de recórrer a l'amenaça. Aquesta feina la fa tothom al seu voltant, però no ell. És com el poeta enmig dels soldats. Però és un poeta que ni tan sols fa cants èpics si no tan sols versets per a la seva estimada. Com que els seus versets reflecteixen els sentiments de la resta de la tropa, tothom l'adora i en pren cura com si fos una poncella que en obrir-se es pogués esfullar. Una mica com aquest personatge em sentia, només que els meus versets només m'aprofitaven a mi i les meves caigudes de cul només feien riure als qui jo no volia que ho fessin.
El BMW havia anat a parar, estimbat, ben bé vint metres enllà de la carretera. L'home tenia les dues cames trencades però estava de genolls. No parava d'acaronar la dona. Semblava que respirava perquè la seva panxa s'inflava i es desinflava. L'home li deia paraules d'amor, però amb un to tan baix i una veu tan beguda que jo amb prou feines entenia res. Dos, joves mig beguts, estaven espantats. Ens miraven des la carretera estant. No s'atrevien a acostar-se a nosaltres. Els vaig demanar que si us plau, algun d'ells es quedés amb la parella accidentada i, mentrestant, jo aniria amb l'altre a buscar la policia, una ambulància, el que fos. Era molt abans que els telèfons mòbils existissin ni tan a les pel·lícules. Jo tenia el cotxe al costat de la cuneta, i podíem arribar on fos amb un cop de volant. No hi havia cap problema, jo no anava begut. Acomplia la màxima dels cambrers ideals, de no beure mai. Tenien massa por d'acostar-se als accidentats. Perquè? No ho vaig entendre mai. Preferien ser ells mateixos els que anessin a avisar a la Guardia Civil mentre jo no em mogués de fer companyia a aquells dos pobres infortunats. Uns borratxos anant a avisar a la Guardia Civil, a les sis del matí, en un tram de carretera enmig d'enlloc. Quina idea més estrafolària!
Em vaig quedar amb la parella accidentada una estona que semblava que no s'acabés mai. La dona, ajaguda als meus peus, tenia els ulls oberts tota l'estona i la llum de la lluna feia que la seva cara semblés feta de paper de plata. Tots tres fèiem un quadro que devia fer força efecte des de fora.
Ambulància. Policia. Atestados e informes. No t'havies adonat que la dona fa estona és morta? Volen algun testimoni? No, gràcies, se'n pot anar. Voleu que us porti a algun lloc? Sí, si us plau. Mira el pobre home, està en estat de xoc. Teníem por perquè no havíem vist mai una morta. No passa res, au vinga, pugeu, on voleu què us porti? Anem a Cubelles. Doncs mireu, ja em va bé, perquè jo vaig a Vilanova, etc. La veritat és que tot plegat ho tinc com una boira a la memòria i la història té la inconsistència dels puzzles incomplets. No sé ben bé quins diàlegs foren en català, quins en castellà, les paraules exactes d'uns i altres, poca cosa, un garbuix borrós de coses. La única que no va dir res en tota l'estona va ser la pobra morta, que no vaig veure clar que ho era fins que no vaig estar uns bons vint minuts al seu costat, fent com que li feia calor (i així l'home semblava més tranquil)
La meva dona llavors estava molt preocupada de veure que era tan tard i no venia (les vuit del matí o alguna cosa així) No era normal. Arribar a casa, explicar-ho tot. Sentir molta pena però també sentir-te una mica heroi, una certa fatxenderia mal dissimulada per haver viscut una cosa excepcional. Quanta misèria, en realitat.
No era el primer mort, ni l'últim, només el que m'ha vingut al cap ara mateix. No sé si eren feliços o desgraciats, només que tenien diners: el cotxe, la roba, l'alcohol que havien begut.
Penso que poques vegades he sentit tanta compassió per uns desconeguts durant una estona tan llarga i amb tanta intensitat.
Tot plegat, la pornografia de les memòries personal.

Comentaris

  • Recordatori[Ofensiu]


    Benvolgut/ada relataire:

    Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) volem recordar-te que està en marxa el Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 “Barcelona, t’estimo”.

    Et convidem a consultar les bases d’aquesta convocatòria actualitzada (les trobaràs a la pàgina d’inici d’RC) i a participar-hi de nou amb el teu relat (només cal que s’adeqüi a l’extensió prefixada i que pertanyis a l’Associació).

    Gràcies a l’avançada,

    ARC

  • Com es va escriure la sèrie Despullats[Ofensiu]

    Aquest text forma part d'un conjunt de deu en total que es varen escriure seguint unes regles prefixades. Aquestes regles van ser apuntades a l'enunciat però per alguna raó desconeguda no hi apareixen (segurament ha estat una errada meva a l'hora de penjar els texts). Per això cal que faci un breu comentari aquí mateix. Demano disculpes per endavant:
    Els deu texts de la sèrie "Despullat" foren escrits en una hora i mitja justa, a raig, sense mirar, ni consultar res. Cada text acabava amb el títol del següent (vaig arribar a usar uns 32.000 espais, que amb els retocs d'urgència baixaren fins a poc més de 31.000). Vaig prohibir fer pauses més llargues de cinc segons o anar al lavabo. Només em vaig permetre teclejar com un boig. En acabar vaig dedicar una hora i mitja més a revisar les faltes i a fer retocs -ni un minut més-, amb l'únic ajut del corrector ortogràfic del Word. Era Prohibit mirar cap diccionari, i molt menys el de sinònims. Tot retoc que no estigués esmenat després d'aquesta hora i mitja de revisions, quedaria així per sempre; mala sort.
    Tot plegat no deixa de ser un experiment com un altre, suposo que força més psicològic que literari. En cap dels dos casos no s'ha inventat res -evidentment- però aconsello "l'experiment" a la resta de companys: realment us sentireu despullats, veureu quin és el límit de la vostra imaginació quan està sota pressió i només tindreu una hora i mitja per a tapar una mica les vergonyes.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: