DESPULLAT 7: Les botigues canvien

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

Algú està canviant les botigues de lloc. Què estic fent? hi haurà algú que es llegirà tot això? No ho crec. Sí hi ha algú, ha d'estar molt malament o ha de ser un d'aquells que ja se l'hagin escoltat, mastegat i digerit del tot.
M'agrada la llet. M'agrada la llet amb Colacao. Hi ha de debò algú a qui això l'importi gaire?
L'altre dia un senyor anomenat Juan Crek em va enviar una foto del seu gos davant una porteria de futbol. Haig de reconèixer que el seu gos és molt maco. La foto és excel·lent. El Juan Crek és una persona que m'impressiona i ell ho sap. És algú amb qui no sé ser valent perquè em provoca atracció malaltissa i ganes de fugir cap a Sibèria, a fer treballs forçats i forçosos alhora, que no m'aguanto.
El Crek diu moltes coses en les que no hi estic d'acord. Som molt diferents i tenim unes vivències espectaculars però per motius molt diferents. Però de tant en tant diu coses úniques.
Ara us parlaré d'una cosa que va dir que em va semblar bellíssima.
Al Crek li agrada molt fer fotografies, d'una manera indiscriminada, anàrquica, innartística. Li agrada barrejar-se enmig de la gent, per de la Rambla, a la Plaça que sigui i pim! pam! flash! flush! fer fotos, sense ni enquadrar ni mira la mare que ho ha parit. Llavors arriba a casa i se les mira. Mentre les feies anava pel món totalment abstret, sense cap interès pel que tenia davant seu. Però llavors, a casa seva, amb una excitació onanística, les examina i hi troba històries que comencen en un lloc de la imatge i acaben a fora i coses així, que no tenen ni cap ni peus però que són la substància primigènia del sentit de la vida. (Ostres, llavors sí que tenen cap i peus!)
Veu un senyor que alça una mà i diu quelcom a algú que se'l mira espantat. Què hi passa entre aquests dos? és una qüestió de violència? s'està produint algun crim? potser son dos amants? Què passa? és impossible de saber-ho. Cada individu va fent la seva vida, la seva història i després quan arribi a casa posarà tots els seus pensament en un bloc d'internet, o es gratarà la panxa mirant "Dónde estàs corazón", o escriurà un article al diari o disseccionarà papallones , mentre la seva iaia li cuina unes verduretes i sopa de farigola. Histories que van i venen, sense saber quines d'elles seran definitives pel canvi del món. Segurament poquíssimes i això és el que menys importa.
Si en una d'elles hi surt retratada, congelada, la mà assassina del magnicida del president Montilla o de qui sigui (sincerament, no vull que això passi) és totalment aliè al seu interès. Què alguna d'aquestes fotos sigui històrica perquè capturi la última imatge d'aquell premi Nobel nonagenari, poc abans de morir, igual. És l'animacitat del fet, la captura practicada per la camera capriciosa, aquest estampar en bits un esquitx de realitat en la qual els rics i els pobres queden confosos. És tan bonic que dona la il·lusió que l'anarquia pot ser una bona cosa.
Mires les fotos i tothom és igual d'interessant i de vulgars. Histories que van i venen però que són allà. Un moment etern... mentre duri la imatge.
Potser si que els indis tenen raó quan deien que la fotografia roba l'ànima.

No és una mala cosa.

Comentaris

  • Com es va escriure la sèrie Despullats[Ofensiu]

    Aquest text forma part d'un conjunt de deu en total que es varen escriure seguint unes regles prefixades. Aquestes regles van ser apuntades a l'enunciat però per alguna raó desconeguda no hi apareixen (segurament ha estat una errada meva a l'hora de penjar els texts). Per això cal que faci un breu comentari aquí mateix. Demano disculpes per endavant:
    Els deu texts de la sèrie "Despullat" foren escrits en una hora i mitja justa, a raig, sense mirar, ni consultar res. Cada text acabava amb el títol del següent (vaig arribar a usar uns 32.000 espais, que amb els retocs d'urgència baixaren fins a poc més de 31.000). Vaig prohibir fer pauses més llargues de cinc segons o anar al lavabo. Només em vaig permetre teclejar com un boig. En acabar vaig dedicar una hora i mitja més a revisar les faltes i a fer retocs -ni un minut més-, amb l'únic ajut del corrector ortogràfic del Word. Era Prohibit mirar cap diccionari, i molt menys el de sinònims. Tot retoc que no estigués esmenat després d'aquesta hora i mitja de revisions, quedaria així per sempre; mala sort.
    Tot plegat no deixa de ser un experiment com un altre, suposo que força més psicològic que literari. En cap dels dos casos no s'ha inventat res -evidentment- però aconsello "l'experiment" a la resta de companys: realment us sentireu despullats, veureu quin és el límit de la vostra imaginació quan està sota pressió i només tindreu una hora i mitja per a tapar una mica les vergonyes.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: