Després d'haver contret la pesta bucòlica

Un relat de: Mena Guiga
Després d'haver contret la pesta bucòlica, en Gimond no podia sofrir els paisatges pintorescos -massa sofregits- ni les lectures nostàlgiques ni els pensaments amb tocs silvestres (només per enumerar alguns exemples).

En Gimond, per tant, va haver d'abandonar el medi rural. En tancar la porta del mas i d'uns quants trams de la seva vida una llagrimeta no va voler deixar d'aguantar-se presa en un dins massa pregon quan tot just el cos es guaria. La porta, en fer-li besar els batents per un 'sempre més' molt creïble, va somicar (o serien les frontisses?). L'home de quaranta-sis anys va girar cervell a qualsevol sentimentalisme -no recaigués- i decididament -fer-ho veure també valia- va començar a esborrar definitivament aquell casalot d'herència d'herència d'herència. El forrellat, però, li va estampar un tacte com de fred intent de mossegada, com un retret.

En Gimond va trobar un pis que d'entrada (i sense sortida) no li feia el pes (quin ho aconseguiria?) però pas a pas s'hi mig-mighabituà. Viuria d'una pensió que l'obligava a esdevenir contencionista de despeses i col·leccionista de selfies sense flash (la ment ja en sap, de guardar i usar...i llençar).

En aquell habitaclet -pocs metres rectangulars- era un rellogat. La post-convalescència seguia un ritme gens carnavalesc ni grotesc ni dantesc ni quixotesc, sinó que tots plegats. Podia ben somriure i estar-ne satisfet!
Li plaïa, particularment, la manca de poesia -per més que en una paret hi hagués escrit amb caligrafies diferents i arrogants afirmacions uns 'sóc poetessa, sóc poetessa, sóc poetessa, sóc poetessa'. Només eren matisos translúcids d'altres presències (els llogaters absents) que qui sabia on paraven i ni ganes: no li convenia gens.

El minso apartament -apart de cap ment que no sabés apartar-se d'ella mateixa- era ideal: gens d'intendència diària, caos agradable i un feng shui necessari més colgat que el nucli de les certeses que mai no afloren.

En aquell pis reduïdíssim, erosionat, contornejat per l'esperit del temps que no perdona, convivia amb la Figarona, una postnoia-pre-dona que sempre -semblava ser- havia estat titllada de justeta....però que s'havia col·locat a l'ajuntament de tècnica de Bona Educació. Ella, al seu torn, era postconvalescent de patacadam daltabàxic amb arrels profundes perquè un ancestre seu havia estat arxipolígam.

L'altre rellogat era un tal i qual Talqual que postconvelescia de granisses pòlvores-talc-i-qualquiques que encara es podien observar sobretot a la pell de l'avantbraç esquerra i de la cuixa esquerra. Havia tingut sort, no obstant: la malura havia pres formes capricioses com els núvols al cel i feien de bon mirar/fotografiar. En Talqual xupava -esponjosament- euros del papa i de la mama i del nòvio del papa i de la mascota de la mare, de manera que es podia permetre -i repermetre- menjar de supermercat de categoria extra i fer extres alguna vegada en un de categoria excelsior. Mai convidava als altres. Havia llegit que no tenir ètica no és punible -va fer creure-ho a la seva consciència- i així podia respirar tant amb el nas com amb la boca (i per les orelles).

Passaven dies i mesos i rellotges amb piles que els marcaven. Quan se'ls gastaven...igualment s'exhauria, de cop, un any sencer. L'existència era aquell lloc i molta cosa més que només cadascú sabia i compartia el mínim.
Fins que un exsenador que s'havia intentat suicidar mirant sèries fashion que bevien d'un tipus concret d'unfashion, embogit, atabalat, va plantar tot el que havia fet créixer en cinquanta-dos anys de 'ser' i va demanar de tenir un lloc en aquell indret atapeït i xic. Va al·legar que no tenia ni cinc, però que havia après l'art de ser sanador i que guariria els impulsos dels ens exteriors contra la bombolla atemporal i protectora que aquella part d'immoble suposava.


Els altres tres es van veure obligats a fer una reunió en el bàter, espai òptim. Van acordar admetre'l si s'avenia a instal·lar-se en un passadís giragonsaire i estret que havien 'tallat i enganxat' d'un laberint que ja no rendia en un món subtil.

I així va ser com aquelles quatre persones -tres d'elles vitalíciament post-convalescents- van perllongar un existir fins al traspàs en un punt gens fràgil que solcava, estabilitzat, en una dimensió que tots ells entenien que intuïtivament havien cercat.

Quan no hi fossin, els espectres de 'sóc poetessa, sóc poetessa, sóc poetessa' comprendrien que per fi passarien a unir-se amb el Tot. Perquè aquells rellogats havien configurat llurs darrera reencarnació.


Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434557 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com