Després del diluvi

el vaig trobar fascinant, les bones lectures són una font d'inspiració, es barregen amb les vivències, amb les imatges i la capacitat de crear de cadascú, i apareix quelcom nou, brillant..., felicitats!

jo, en un mes, en farà 27, de la mort del meu estimat pare...he llegit el teu comentari al magnífic poema de Xantalam. I tu la trobes a faltar igual que jo, com el dia que els vam perdre.

Vaig votar aquest poema perquè em va semblar una història molt atractivament contada,d'aquesta imatge de colors profunds. A vegades, no sóc capaç d'entendre les causes- la meva educació de lletres és restringida- però puc dir amb orgull que sé veure la força i la bellesa quan les veig. I aquest és el cas. Una abraçada

a

Estimat Raül:
M’alegra que el meu primer repte a RC l’hagis guanyat tu, amb tot mereixement.
Altrament, a part de la felicitació, em permeto recuperar (encara que estan resumides a la introducció, però no surt en aquesta pàgina) les teves declaracions després del premi, perquè penso que aporten una referència que facilita d’aclariment, i perquè penso que tenim l’ocasió d’apropar-nos a la literatura clàssica i a la mitologia de la mà d’un gran humanista de tracte humil i proper. És un enriquiment irrenunciable.
“A propòsit del poema, us voldria comentar que tan bon punt vaig veure la imatge proposada pel Carles, instintivament vaig evocar el llibre primer de les Metamorfosis d’Ovidi; en concret, quan els únics supervivents del fatal diluvi, Deucalió i Pirra, recuperen la nissaga humana llençant pedres –els ossos de la mare terra- cap endarrere, tal com els havia suggerit l’oracle. De les pedres de l’ancià en sorgiren els homes i les que llençava Pirra esdeveniren dones. Ai els clàssics!”
Lliçó magistral!.

aquest poema és d'una bellesa i una força immenses, amb un fons cultural realment de gran categoria
Ovidi Nasó estaria ben orgullós.

jo em trec el barret de nou i et felicito

joan