Després de tot.

Un relat de: LightMeUp
I el vaig veure a ell. No podia ser. Estava més pàl•lid. Amb la roba de l'últim dia que el vaig veure. Justament quan ho havia acceptat que no el veuria mai més. I tot i no voler creure, cada cop n'estava més segura que era ell. Se'm va fer un nus a l'estomac. Tot de sentiments amagats per el pas del temps, van sortir a l'exterior. Superar no era oblidar.
I llavors vaig veure com se'm mullaven les galtes i la visó és tornava borrosa. No podia plorar, li vaig prometre i per molt que volgués, no ho podia fer. Vaig agafar tot l'aire que vaig poder i vaig respirar profundament. Em feia mal el cap de contenir-me les llàgrimes, però m'era ben igual. Encara estava palplantada davant seu. I ell m'observava suposo que intentant trobar alguna semblança amb la meva jo del passat. Havia canviat. Per culpa del temps i de la seva marxa inesperada. Jo també havia marxat, no per anar-lo a trobar. Sinó perquè ja em tocava. M'havien fet falta 73 anys per acceptar-ho. La mort no era una cosa temptadora per mi. En canvi a ell no li feia gens de por. Només li molestava deixar la gent que estimava. Però ningú mai decideix si marxa o no. Es cosa del destí? No hi havia cregut mai. Tot passava perquè t'ho feies tu mateix o els altres. Si t'atropellava un cotxe era perquè no havies mirat abans de travessar o altre no estava pendent de la carretera. Si agafaves un refredat era perquè no t'havies abrigat prou o t'havies descuidat el paraigües en un dia de pluja. Si guanyaves una cursa era perquè havies entrenat durant molt de temps o era perquè els altres corrien tan poc que era fàcil superar-los. Tot té les seves conseqüències. Siguin bones o dolentes. I si algú decideix pujar un arbre que té les branques fluixes i cau, es fa mal. O mor. En aquell moment en el que veus que la vida d'una persona es precipita avall i els segons es tornen minuts, els batecs del teu cor van tan ràpid i són tan forts que et perforen la oïda. Quan contens l'aire, amb la por que si tornes a respirar tot seguirà el seu curs. I ja serà massa tard.
Tots aquells pensaments em van fer tremolar i les meves cames ja no van poder sostenir-me. I vaig caure. Abraçada amb mi mateixa. Veient com les llàgrimes queien al terra amb un repic quasi inaudible. En aquell moment només volia dormir i deixar-me del passat que sempre m'havia turmentat. Per no haver-hi sigut a temps d' amorteïr la caiguda i poder salvar la vida que més estimava. Potser l'hauria canviat per la meva. El dolor hauria sigut in existible. I hauria pogut descansar per sempre més. Sense cap remordiment i estar pensant en el possible futur si no hagués passat res. Fent-me il•lusions que mai podrien ser veritat.
I tenia tot el que havia desitjat quan tenia vida al davant. Mirant-me amb un somriure que demostrava tendresa. Ni rastre de alguna efímera ràbia. Res del que m'esperava. Em va ajudar a aixecar-me i em va agafar la mà.
Ara tindríem el temps i la sort que ens mereixíem.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de LightMeUp

LightMeUp

1 Relats

1 Comentaris

3938 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor