Després de la jubilació

I com cada matí, va anar a donar les molles de pa sec als coloms de la plaça. No li feien ni por, ni fàstic, ni gràcia... simplement, els donava mecànicament el pa després de tant de temps de fer-ho. Això si, si se li acostaven massa o li pujaven a sobre, s'acabava el pa. Tot i que semblava que amb el temps ja ho havien aprés, avui es comportaven estranyament, començaven a acostar-se més del normal i un havia estat a punt de pujar-li a sobre. Va mirar la bossa en la qual va veure pa per uns vint minuts més, i després el rellotge, on va veure que li quedaven, contant els vint minuts, dues hores sense absolutament res a fer. Encara no entenia perquè seguia llevant-se d'hora, però ja sabia que no trobaria la resposta. Va mirar el grup de nens amb bicicleta... i un "piip" va començar a sonar dins el seu cap, sense deixar tranquil cap racó. Llavors va sentir unes sotragades que la van fer agafar ben fort al banc per no caure rodona i una tremolor a les cames que va fer-la botar. Després silenci. Va poder veure com una dona li parlava, però no sentia res, va veure la preocupació d'un noi jove que s'ho mirava des d'un metre més enllà, però no sentia res. Ni el riure dels nens, ni l'autobús, ni la font, ni les persones que s'havien apropat i que ja començaven a formar una rotllana considerable. Va tornar a sentir "el piip" durant tres segons i llavors va trobar-se perfectament, va incorporar-se i després d'haver de donar explicacions durant deu minuts i de prometre a tota aquella gent que aniria al metge, va començar a anar cap a casa.
De camí, va veure una jove d'uns vint anys cridant com una boja i perseguint un noiet que portava una bossa que feia tota la pinta de ser robada. Però a la capital, és difícil que et facin cas en moments com aquest.
Va sentir el "piip" altre cop i llavors sense pensar-ho va posar-se a córrer darrere del noi a una velocitat vertiginosa. En menys de dos segons va agafar el noi pel coll de la samarreta i el va fer caure a terra amb una força sortida del no res, el va aguantar així fins que la noia va arribar esbufegant al lloc on ella estava a punt d'escanyar el noi de la força que desprenia. Llavors, va estirar la bossa de la mà del jove i la va donar a la noia. Es va incorporar, es va posar bé la camisa i va marxar caminant. Al girar la cantonada va tornar a sentir el "piip" dins del seu cap, va ser llavors quan es va adonar del que havia fet.

Havia nascut la "super-iaia".