Després de finalitzar el penúltim taller d'estimulació cognitiva

Un relat de: crohnic

S'angoixava quan percebia que la vida se li esmunyia a un ritme vertiginós. Tenia la sensació d'estar desaprofitant el temps que li restava.

De totes maneres, no es podia queixar. En aquest geriàtric s'hi trobava molt millor que en els altres dos on havia estat. Mantenia una bona relació tant amb el personal sanitari com amb els residents, els àpats eren de primera qualitat, les instal·lacions havien estat renovades i gaudien de totes les comoditats inimaginables,... Malgrat que qualsevol persona hauria donat el que fos per trobar-se en la seva situació, ella no en tenia prou. No volia passar el que li quedava de vida reclosa entre aquestes quatre parets. Odiava jugar al bingo, no li agradava fer aeròbic, i, malgrat la cordialitat de la gent, estava farta d'escoltar mil i una vegades les històries de tothom i de mantenir sempre les mateixes converses.

La Maria volia una vida diferent, desitjava compartir més estones amb la seva família, anhelava poder fer el que li agradava i no només el que li permetien, necessitava sentir-se lliure, volia viure de veritat. Per tot això, estava decidida a fugir del geriàtric.

Durant tres mesos va seguir ocultant aquest secret de fugida, fins que un dijous pel matí, després de finalitzar el que seria el penúltim taller d'estimulació cognitiva, la dona va desvetllar el seu secret i va comunicar a la gerència del geriàtric la decisió que havia pres. Canviava la seva professió, la gerontologia, per dedicar-se en cos i ànima a la seva gran passió, la pintura. Alguns companys la van criticar per irresponsable, “amb quaranta-dos anys i dos nens petits, aventurar-se d'aquesta manera...No té res al cap”, murmurejaven a la seva esquena. En canvi, altres la van envejar per portar a cap el que molts d'ells desitjaven però, per diferents motius, mai s'atrevirien a fer, deixar de subsistir i començar a viure.

Comentaris

  • Bon engany![Ofensiu]
    nuriagau | 17-06-2011

    Una molt bona reflexió humana que, a l’inici, creiem que pertany a un dels allotjats al geriàtric. La sorpresa final del relat, apropa la reflexió a qualsevol lector (tingui l’edat que tingui).

    Ens seguim llegint,

    Núria

  • Perfecte![Ofensiu]
    Queca | 21-05-2011 | Valoració: 10

    Sabies que treballo en un geriàtric? I que alguna vegada he sentit tot el que expliques? Amb només dos relats, ja m'has conquistat! Vull saber més de tú!

  • Finalitzar i començar[Ofensiu]
    Unaquimera | 13-04-2011

    I parlant de girs finals ( tal com deies tu en el comentari, vull dir )... aquí hi ha un de bo!

    És clar que l’exposició inicial també està molt ben feta: La primera frase ja ens permet imaginar el que sent la protagonista; el següent paràgraf, molt més llarg, ens dóna detalls i emmarca la seva activitat; el tercer ens mostra la seva reacció i ens fa partícips de la decisió presa.
    En el quart i últim, es desvetlla el paral•lelisme entre la situació de dependència de la gent gran i l’aparent “esclavatge” que comporta certa mena de feines, o les contrapartides que imposen, segons com s’ interioritzen. I transmet ganes de viure, de creure que sempre es pot començar, que mai és tard...

    Fins al proper secret!

    T’envio una abraçada molt viva,
    Unaquimera

  • I és que...[Ofensiu]
    panxample | 11-04-2011

    Amb aquest relat m'he vist retratat.
    Efectivament poder fer el que veritablement t'agrada ,no sempre es fàcil, i sovint ens veiem evocats a fer el que no voldríem, pel sol fet de viure i anar tirant. Però hi ha un moment a la vida que aquest plantejament ja no és vàlid. Deixes de treballar per necessitat. i com per art de màgia et trobes un pinzell a les mans i vingue a gaudir de la vida.
    Avant

  • Coneixement[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-03-2011 | Valoració: 10

    Molt bon relat amic Crònic. Molt bona decisió, arriscada sí, però la seva decisió. Tothom té el dret d'equivocar-se... o no. Hem de lluitar sempre pels nostres anhels. I la pintura n'és un d'aquests. Ara, tinc una curiositat, què pintarà en els seus nous quadres, ambient de gent gran o retrats de nens? A vegades el passat és molt fort i deixa petjades. Esperem i desitgem al protagonista que les petjades les faci caminant amb un pinzell a la mà. Una abraçada. Aleix

  • Magnífic relat!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-03-2011 | Valoració: 10

    M'ha entusiasmat aquest relat. Crec que el missatge general és molt bo. La vida no s'acaba fins que s'acaba.

    La idea d'aquest pobre home en el geriàtric és, a criteri meu, molt bona.

    Espero que aquest home "real" s'animi a fer més coses... L'important no és passar a la posteritat, l'important és estar actiu; bé, diguem que sí.

    Ens veiem, crohnic. Salutacions.

  • Bon relat.[Ofensiu]
    free sound | 19-03-2011 | Valoració: 10

    Curt relat d'una decisió feta amb el cor. A vegades a la vida les coses no són tan fàcils, però hem de viure la vida de la millor manera. No sempre la correcta als ulls dels altres, no sempre on treurem un gran benefici econòmic, però per sobre de tot, haurem fet el que desitjavem. Cosa molt important en aquesta vida, no sempre valorada o respectada. La vida ja ens va ensenyant, però que mai deixem de fer allò que anem desitjant ("amb les necessitats bàsiques: habitatge, alimentació, salut, educació,....")!!!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

crohnic

43 Relats

275 Comentaris

168725 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Potser seria hora que actualitzés la biografia ja que no la tocava des del dia que vaig començar a penjar relats...
Nascut als 80 i aficionat al bon cinema, la música (els meus gustos són variats, tant m'agrada la música heavy com els cantautors catalans), el Barça, la muntanya,... Enamorat de Girona i d'escriure (llàstima que no sempre es disposa del temps necessari per fer-ho) i orgullós de ser català...
Però bé, continuo pensant que parlar de mi no és important, prefereixo que parlin els meus relats... De totes maneres, amb major o menor mesura, crec que els relats sempre et donen algun indici per saber com és la persona que els ha escrit...
Gràcies per llegir-me i comentar-me...
Salut i relats!!