Després de 3 anys i mig

Després de uns 3 anys i mig, decideixo, a la fi, escriure sobre tu.

Fins ara m'he aferrat al odi cap a tu, m'he aferrat a la ràbia i al menyspreu vers la teva persona.

T'he anomenat de tot, basant-me en el que t'he anat acusant del que "em vas fer": dominant, controladora, agressiva, gelosa, creguda, paranoica, histèrica, neuròtica, manipuladora...

T'he posat d'exemple del que és una parella tòxica, de les que t’anul·len, et critiquen, et manipulen i et fan sentir que no ets ningú, que tot en aquest món és culpa teva, amb arguments calmats de vegades, apassionats d'altres, amb un rerefons de agressivitat interior ben marcat i la força de qui es creu posseïdor de la veritat absoluta.

Una persona que diu que la vida posseeix molts colors però que a la hora de la veritat ho passa tot a blancs i negres, una persona tant segura de les seves conviccions i els seus judicis, que no accepta més versions que les seves, ni més criteris més enllà de la punta de la seva llengua.

Una persona de les que utilitzen el sexe i la promesa del plaer per tindre't lligat, de les que tenen un complexe de superioritat envers als demés, de les que creuen que amb el seu cos poden tindre a qui vulguin.

Vas projectar en mi que no era l'home que tu volies que jo fos, fent-me sentir un miserable per no ser-ho, per no estar a la alçada, i a sobre haver de donar-te les gràcies per lo molt que m'estaves ajudant a créixer.

Vas intentar, amb cert marge de èxit, destruir totes les meves relacions de amistat, jutjant-les, projectant en elles les teves pròpies pors, inventant-te amenaces nebuloses que s'havien de destruir per preservar el teu domini sobre mi.

Has de saber, que el que veies, eren les teves pròpies pors i les teves pròpies accions.

Em vas tindre jugant a un joc d'estira i arronsa, de estar als teus peus al mínim esclat de dits, i de tenir-me suplicant davant la porta de casa teva que em deixessis entrar quan t'enfadaves amb mi per ves a saber que, perquè em vas ensinistrar per fer-ho, perquè això és el que jo havia de fer per ser realment un home que li demostra a la seva dona lo molt que la vol: arrossegar-me, suplicar, anul·lar-me i assumir tota la culpa de les teves delirants acusacions.

Vas fer-me creure que la meva gossa es posava de part teva en una discussió amb mi al posar-se ella al teu costat tota la estona i no voler venir amb mi. La vaig anomenar traïdora, i tu tota orgullosa de ser la reina dels animals i de la raó.

Però saps? Anys més tard, en un curs de ensinistrament caní, vaig descobrir la veritat: ella t'estava calmant. Tu estaves enfadada amb mi, plena de la ràbia blanca, pàl·lida de ira, i ella et va anar a calmar, per protegir-me a mi. Ho va fer per mi. Mai va ser una traïdora: va ser lleial, cap a mi, i jo no la vaig entendre, i quan ho vaig saber, al veure-la li vaig donar les gràcies i li vaig demanar perdó des de el més profund de la meva ànima.

I saps que? Reconec que en aquella discussió, i en moltes més, tenies tota la raó. Però el que no vas entendre mai i el que jo no vaig entendre mai és que aquella decisió la vaig prendre perquè et tenia moltíssima por, i des de la por no pot haver-hi mai amor, només hi ha angoixa i patiment.

Em vas tindre en tensió, sempre atent a que qualsevol moviment que fes et poguès molestar, a que qualsevol cosa que digués despertés el monstre que diues dins. Des de la submissió, mai pot haver amor.

I podria continuar descrivint les teves accions, els teus maltractes, les teves manipulacions, les teves projeccions i teories de la conspiració.

Però això va ser així perquè jo t'ho vaig permetre.

Vas vindre a la meva vida a donar-me una gran lliçó, però no la que tu et penses. Vas vindre a mostrar-me fins a on era capaç de arrossegar-me per un bri de acceptació. Ja no d'amor, ni de plaer, ni de sexe, sinó un bri d'acceptació, perquè si tu (que eres tant crítica, tant recta, tant moral) em mostraves acceptació, jo era algú.

Quin gran auto engany.

Després de apartar-nos l'un de l'altre, de les nostres vides, i de bloquejar-te jo qualsevol accés a que sabessis que feia amb la meva vida (lliçó que tu em vas ensenyar) vaig passar tant de temps discutint amb tu dins la meva ment, et vaig arribar a odiar tant i tant...

I tot i la angoixa que això em provocava, em va ajudar a reconèixer les teves actituds de gelosia, projeccions, judicis absoluts, teories de la conspiració, o blancs o negres... en mi.

I t'acusava, i em deia "això és ella, que em manipula fins i tot ara per a que pensi com ella, em fa màgia negra". I m'aferrava a la rancúnia, la ràbia, la ira i el odi envers tot el que em pogués recordar a tu.

Quin desperdici de temps i de energia.

I veig ara, com el fet de aferrar-me a aquest odi va afectar també a la meva nova relació de parella.

Per posar un exemple, un dia vam anar a veure una amiga meva, una de les que tu vas decidir que jo havia de expulsar de la meva vida. Quan la meva parella em va dir que em quedés amb aquesta amiga a ajudar-la, vaig començar a plorar. Tenia tanta por que es pensés que aquesta amiga era més important que ella, que entre mocs i plors li vaig suplicar que no es pensés que no l'estimava. Vam estar asseguts en un banc, jo plorant, desconsolat, i ella consolant-me, dient-me que no passava res, intentant transmetre'm seguretat i dolçor, i al·lucinada per la meva reacció, i la historia que hi devia haver al darrera d'aquells plors i mocs.

I aquesta és només una, de entre tantes anècdotes, de com la meva relació amb tu i el meu odi envers a tu em va trastocar i em va arribar a afectar la meva nova relació de parella... i de com vaig permetre que m'afectés.

I en com el fet de negar-te i odiar-te no va ajudar en res per sanar-me.

Així que vaig provar amb la compassió, en entendre la teva i la meva situació. El perdó ho dissol i ho cura tot, diuen, el perdó als demés, el perdó a un mateix.

I del odi passava a la simpatia. I allò, per mi, era impossible, implicava tornar a atreure't a la meva vida, com un conjur, i vaig tancar l'odi i compassió sota clau, en un racó del meu cor.

Se li atribueix a Buda la dita "odiar a una altra persona és com prendre verí i esperar a que l'altre persona es mori". I així va ser.

L'odi i la por, i sobretot la manca del propi amor, ho acaba minant tot.

Fins fa poc no m'he plantejat les preguntes adequades. Fins fa poc no he pensat que escriure sobre tu em podria ajudar. Fins fa poc no m'he adonat de una veritat soterrada: tots som miralls de tothom.

Que hi havia en mi que va fer que atragués a la meva vida una persona com tu?

• Les teves crítiques, eren les meves crítiques a mi mateix.


• La teva dominació, era la meva visió de que per a que t'estimin i t'acceptin has de ser sumis i complaent en tot.


• Els teus judicis oberts i despietats cap a les meves amistats, eren els meus propis judicis que jo no em veia amb valor de efectuar i que duia per dins.


• Les teves teories de la conspiració i judicis de valors, eren els mateixos que jo feia producte de la por.


• La teva capacitat per ensinistrar-me i fer-me sentir que no era ningú, era un reflex del nul amor que per mi mateix jo sentia, de la meva creença de que jo no ho valia i que ningú m'estimaria mai mentre jo fos com fos.


• La teva capacitat per tindre'm als teus peus, suplicant, era un reflex de la meva terrible por a quedar-me sol i ser abandonat.

I en el fons em creia mereixedor d'aquells maltractes. Que era culpa meva. I em vaig culpar durant tres anys i mig d'haver estat amb tu.

Que vaig vindre a fer jo a la teva vida? Que havia en tu que va fer que el destí et posés a algú com jo a la teva vida? Crec que vaig vindre a reforçar les teves creences, creences que em comentaves i me’n parlaves un cop i un altre i que ara veig amb claredat, i a fer-te adonar de una cosa molt important:

• No hi ha ni haurà mai cap home millor que tu, el teu pare (que en pau descansi) i el teu ex-marit.


• Tots els homes són uns "gilipolles".


• Fer-te adonar de que se’t rebutja perquè ningú suporta que se’l manipuli, se'l critiqui, se l’anul·li, se'l desvalori ni se'l jutgi. A fer-te adonar del que fas, que el rebuig del que ets objecte és el teu propi rebuig cap als demés.

Reflexes, miralls, ombres, fum, distorsió. Ens vam trobar per fer-nos de miralls, per reforçar les nostres pròpies creences de rebuig i desamor.

Si les persones que tenim a la nostra vida són reflexes de les nostres creences, decideixo creure en el meu propi amor i el meu propi valor.

Em podria plantejar de fer-ho per així atreure a gent que m'estimi, però això és una trampa, una excusa per seguir sense treballar-me. El que importa, ara mateix, és que se i accepto que la persona de la qual m'ha d'importar si m'estima o no, sóc jo.

Si d'aquesta manera m'allunyaré de persones que em desvaloren i em quedaré i atrauré a aquelles persones i situacions que aporten valor a la meva vida és especular, projectar-me en un futur que no existeix. És caure en el error del pensament màgic, de fer les coses per un objectiu extern i no intern.

Durant molt de temps, per no caure en la arrogància, em vaig arrossegar per el terra com un trap. Quin pecat de orgull, el teu, i el meu.

No.

Ara mateix, el que realment importa és saber, assumir i acceptar que sóc digne d'amor, estimació, afecte, respecte, acceptació, aprovació... Que sóc digne i mereixedor del meu benestar, la meva felicitat i la meva prosperitat. Que sóc digne de donar i de rebre amor.

La resta, ja vindrà, com ha passat ara, amb aquest relat.

Perquè sento com, amb aquestes paraules, es dissol l'odi i la compassió que sento cap a tu.

Tampoc em compadeixo de mi, ni em faig pena ni m'acuso, ni m'odio.

És una historia que ja no existeix, que li va passar a un altre jo, i que per fi he pogut observar des de la distància, sense identificar-me amb cap dels seus protagonistes.

Una historia que he relatat en mil ocasions, des de el odi i des de la compassió, i una historia que relato ara des de on toca: la distància.

Uns fets que simplement van ser el que van ser, amb uns protagonistes que eren el que eren, i que carregaven amb el que carregaven.

Així, doncs, renuncio a tu, renuncio a la necessitat que tinc de tu, del teu record i del meu odi cap a tots dos.

Et deixo anar, ja ets lliure.

Em deixo anar, jo ja sóc lliure.

M'allibero, i t’allibero, d'aquesta historia del passat.

La necessitat ja no hi és.

Només queda el meu amor propi.

M'estimo.