Desposseïda

moltes gràcies, i tant que vull ser-hi al teu blog. M'he emocionat molt amb la foto que hi ha. Moltissimes gràcies. No havia anat al teu blog- desconeixença més que res- però ara hi tornaré sovint.
Aquest teu poema és molt bell i espantós. Em fa basarda i m'atrau. Com un precipici.

Una abraçada, crack

S

d'ornaments materials. Amb la pell nua. Però carregada de màgia en aquest escrit.

Es com no beures reflectit em allar del altre costat del mirall .

Anar més enllà del pensament, un desig difícil però necessari per acceptar la sorra que trepitgem. Un poema fantàstic de sinceritat i desig de ser, de voler. El cos que ensenya el pensament amagat, la nuesa que vesteix l'ànima, cercant la talla adhient. A l'estiu més d'un hauria de llegir aquesta poesia una, dues i tres vegades. Un plaer llegir-te de nou. Una abraçada.

Aleix

...més que un cos? S'ha parlat tant de l'ànima, del esperit, tanta gent lluita per trobar-se a ell mateix. Crec que hi ha alguna cosa més que una imatge. Darrera hi ha un ser humà lliure de lligaments materials.
Una abraçada.

que entra a buscar més enllà del que veiem a primera vista, la lluita per saber qui soms sense contorns ni figures, sense una imatge.

Uffffffffff quan més el llegeixo més m'agrada...

La Fada.

I profund
com desposseït d'una presó
que en a mi no deixava de turmentar-me
perquè és/era/serà tan bell el contingut -tot i ser desposseïda-
que tot em farà tenir els ulls atents amb les teves paraules.

Bo gypsy...
molt i molt bo.

Una abraçada ben literària.