Despertant (camí a l'activisme)

Era una tarda de març del 99 quan tot va començar a caminar. Havia consumit una més de les habituals tarda-nit sense assaig al local de la meva colla castellerai després de les converses banals, partides d'escacs i els inevitables porros, el Kike i jo quedàvem com a darrers representants del grupet d'amics. Mandrosos, estàvem asseguts còmodament a la terrassa davant unes birres, quasi immòbils, quan Kike va obrir la boca i m'allargà un diari.

-Has llegit això? -va dir indicant-me un article minúscul.

Durant uns segons vam tornar al silenci mentre jo llegia la notícia. Es tractava de les conclusions d'un informe holandès en què s'apuntava la legalització de les drogues “toves” com a causa d'una sensible reducció de consumidors joves del país. La droga havia perdut gran part del seu atractiu transgressor.

-Què més necessiten?! -vaig exclamar indignat-. Què més, per adonar-se que prohibir no és cap solució?

-És que no només no soluciona res, sinó que empitjora les coses -va afegir el Kike-. Són uns hipòcrites, amic Pau. Tot el món sap que el tabac i l'alcohol també són drogues, i no millors que els porros, i en canvi no prohibeixen ni la seva publicitat d'una vegada per totes...

-I es que igualment, què els importa el que jo em faci a mi mateix? No sóc lliure i adult? Mentre no molesti a ningú, que no m'emprenyin! Està bé que informin, però... què s'aconsegueix prohibint-les?

-Pugen els preus, et venen merda, hi ha gent que acaba robant, si tens un mal viatge te'l menges abans sol a casa que atrevir-te a anar a urgències, marginació...

–En la mateixa línea –el vaig tornar a atropellar– per què no prohibeixen els "encierros" de Pamplona? O és que ens fan de mama aleatòriament?

Tot d'una ens havíem animat i, mentre el Kike es ficava la mà a la butxaca en busca de la pedra, vaig anar a demanar un nou parell de cerveses.

-Sempre és la pasta amic Pau, la pasta! -em va disparar només tornar a posar el cul a la cadira.

-Segur, però el que no entenc és que a finals del segle XX encara ens la fotin doblegada com si fóssim rucs. No hem après res del desastre de la "llei seca"? O què em dius de la hipocresia amb l'eutanàsia: t'obliguen a seguir vivint contra la teva voluntat, perquè la vida és preciosa, sagrada i bla, bla, bla... i mentre tant, en molts d'aquests mateixos països, s'aplica la pena de mort. És realment vomitiu.

Amb algun lapsus provocat pels petes vàrem anar afegint altres temes a la conversa com la prostitució, l'homosexualitat i l'avortament. No podíem entendre el desfici de la societat per buscar problemes on no n'hi havia. Quin problema podia haver en la compra de serveis sexuals entre persones adultes? O quin sentit tenia prohibir a una parella homosexual el dret al matrimoni o a l'adopció? Tanta era la importància del que ens penjava o deixava de penjar? ¡O com es podia obligar algú a esdevenir responsable d'un nadó no desitjat per salvaguardar un grupet de cèl·lules sense consciència?! Vàrem estar donant-li voltes per trobar on collons fallava el “viu i deixa viure” però només vam aconseguir fer-nos créixer la mala llet.

Finalment, se'ns va convidar a fotre el camp del local i poc després, bastant tou, arribava al llit. Aquella nit però, el son encara hauria d'esperar. Va ser gairebé només aclucar els ulls que de sobte una idea em va desvetllar. Per més que la realitat em portés la contrària, després de la xerrada amb el Kike em sentia més segur que mai de tenir la raó i la volia cridar a aquell món que trobava estranyament irracional o adormit. Volia ser escriptor! I eufòric, em vaig passar un bon parell d'hores abocant a la primera llibreta que vaig trobar tant les idees discutides aquella nit com algunes altres noves.