despellejo.

Us heu entès. Ets en una habitació d'un edifici plantat enmig de la carretera que t'ha dut fins aquí. La cullera freda i la teva mà gelada ballen danses impossibles i tu, sense adonar-te'n, encercles l'escalfor de la tassa blanca una mica esquerdada i deixes treure una part de l'aire que has guardat a dins els últims temps. Et conformes amb la sensació de saber que algú a l'altra banda ja dorm, amb els ulls tancats i la respiració tranquil·la. I mil pensaments que mai endevinaràs.
El cafè aigualit mai t'ha agradat, però et reconforta l'ànima, encara que ja estigui una mica morta. La noia pàl·lida asseguda dues taules mes enllà et dedica una mirada trista i alhora intentar fer callar a la petita personeta que seu al seu costat, s'acaba la mirada per donar lloc a dos crits punyents que mai ningú tornarà a recordar. Tothom es feliç a la seva manera, penses. I construeixes una melodia d'una sola nota metàl·lica, i després algunes més fins que l'esquerda de la tassa s'allarga. Els ulls s'escapen per la finestra sense voler. S'impregnen de pluja que va mullar l'asfalt fa moltes inspiracions. Et mires l'ungla del dit polze de la mà dreta, hi descobreixes una petita pell que vol fugir, molesta molt més que no pas existeix. L'atrapes amb les dents i l'estires cap a tu i la petita pell pren forma i personalitat, és tossuda i viu enganxada als teus temors més ben guardats, però tu també tens tossuderia per donar i regalar, la pelleta comença a tenir personalitat de dit, i després de mà, i així la petita pell del costat de l'ungla del teu dit polze de la teva mà dreta et deixa veure la teva realitat més carnal i despullada. Continues estirant, traient la pols i la vellesa, despertant el cos que no està acostumat a respirar. Tota tu ets una serp, una serp que ha acabat la funció sense voler i es prepara per la següent. Et treus el jersei translúcid. Una llàgrima vermella es la més rapida, i no deixes de mirar l'asfalt a traves dels vidres entelats fins que el jersei ja reposa després d'haver-lo deixat caure. Et mires al mirall que tens a davant. No hi ha cap reflex de tu mateixa, el que veus ho has vist milers de vegades, en aquesta i en moltes altres vides, però havies deixat anar el record del reflex reflexiu al mirall, i ja no el recordaves. El cendrer es ple, ningú et mira, la tassa sembla buida, el rellotge funciona, ja no recordes el vestit que has deixat desprendre's, la teva nuesa et dona confiança, ara ja saps que res es possible. T'aixeques de la cadira entapissada maldestrament, que lleugera que camines, trobes a faltar el record de la teva nostàlgia. I recordes la mirada del violinista de Matisse, i de cop tot pren sentit.