Desolació

Encara sento en la meva pell l’ardor d’aquells matins llunyans, quan despertava amb els dits àvids d’agafar-te, de tocar-te amb delicadesa, de xafar-te amb passió, d’esprémer-te amb violència, de trenar-te en mil camins sobre el meu cos i d’explicar l’univers inexplicable a través teu. Eres dolça i lleugera, eres salvatge i dòcil, eres meva.
T’han apartat de mi amb la força i me n’han donat una altra, i cada dia m’esforço a trobar-li la dolçor i el misteri, cada dia intento esgarrapar-li un bocí més, intento cercar la llum entremig d‘abismes insondables i laberints indiferents, intento obrir-la i penetrar-la i sentir-la. Cada dia lluito per guanyar-la, per domesticar-la, per fer-la meva. Per tornar a sentir amb ella el mateix que ja no puc sentir ni amb tu, ara. Per poder-la besar i mossegar i acariciar i aviciar i maltractar i perdonar i entronitzar i digerir i vomitar i dominar. No puc fer-ho, estimada, i em fa tanta por que mai més no ho pugui fer, ni amb ella, ni amb tu, ni amb cap altra.

Fa temps que sóc com un ocell amb la llengua tallada. Fa temps que la meva llengua ja no és meva. Fa massa temps que cerco en va tornar-me a perdre dins de l’incomparable plaer d’escriure en una llengua pròpia.