DESOLACIÓ

Que bé Ita, avui t'he trobat per aquí., en aquest poema que segurament vas escriure fa un temps, potser, ara, aquest cos t'acompanya una mica més. Així ho desitjo. Abraçades tarades!

És molt bo, Ita! Molt treballat! Interessant com fas una dissociació impossible: persona i malaltia.

Caram , Aleix de Ferrater ! Em sembla que és més poètic el teu comentari que el meu poema hahahaha . Bona i optimista reflexió sobre el sentiment d'un cos malalt però amb una ànima ben viva !
Gràcies pel teu comentari.

I m'apropo a un cos desolat que s'allunya de si mateix, de no mateix, de res que no sigui una ploma viva. Una passa endavant amb els peus i les mans que s'observen i riuen. el peu no vol caminar, la mà no vol escriure, però ho fa perquè, sense saber-ho, té cinc ànimes, una a cada dit, una a cada costat de l'altra. És la teva ànima, la mà que escriu i ens acompanya. Una abraçada.

aleix

Hola Joandemataró
Tens raó en el que dius, però quan una persona està desolada per una malaltia necessita expressar-ho , però en cap moment parla de bellesa, sinó de ganes de fer, de voluntat i empenta i un cos que no pot seguir.
Gràcies pel teu comentari.

cert que el cos ens juga males passades, però també compten altres coses de la persona i a la fi qui només pot oferir el cos acaba sense res, doncs la bellesa física és caduca en canvi ...

una abraçada des de mataró
joan