Desobeeix-me

Un relat de: Prats Ignots
Són dos quarts de set del matí quan el despertador sona a l'habitació de Plin. L' infant s'aixeca ràpidament, sense ganes d'esmorzar i es dirigeix directament cap a la dutxa. A la ràdio, després de la salutació diària de Sant Alin, sonen cançons revolucionàries de totes les èpoques, com cada dia; Plin ja les sap de memòria. L'aigua de la dutxa s'esgota amb la fi de la segona cançó i el noi es vesteix amb certa mandra, maleint, un dia més, l'uniforme vermell i negre que han de dur tots els escolars. Decideix abandonar el petit pis per apropar-se a l'escola, però no pot sortir-ne; la porta no s'obre: és tancada. Un cop més, Plin s'ha oblidat de prendre la pastilla de la llibertat. Torna al menjador, on, damunt la taula, l'espera un plat amb un parell de galetes, un suc vermell i, dins una petita caixa que recorda el rostre de Sant Alin i on amb lletres daurades hi diu Desobeeix-me, una pastilla de la llibertat. Plin se la pren i, just en aquest moment, la porta s'obre.
El petit Plin surt de casa abrigat, com cada dimarts de novembre. A fora, el carrer glaçat i desert l'espera; algunes persianes comencen a obrir. El petit Plin creua mirades amb vianants ignots. Veu, darrere les mirades buides i el fum de l'aire, un món quiet, monòton. Plin, abans d'iniciar el camí a escola s'asseu a un banc, prop de la cantonada. Se sent cansat i l'ambient del seu entorn encara reforça més aquest sentiment de cansament. És plenament conscient que la pastilla de la llibertat encara no li fa efecte. Aixeca la vista i observa amb recança el món on viu. Una parella de guardians de la llibertat passeja pel carrer, fumant i acariciant les seves pistoles. Els seus uniformes vermells i negres, similars al de Plin, completen tot el paisatge urbà d'aquests mateixos colors: edificis vermells, carrers negres, vehicles vermells. El cel, però, és blau i les fulles dels arbres són verdes, tot i que a la tardor muden i s'aproximen al groc i també al vermell. Els dos guardians de la llibertat s'acosten al jove Plin, que no ha parlat mai amb ells, ni tan sols els ha observat rigorosament. Tot i això, sap pel seu company de l'escola, Slin , que no inspiren gaire confiança, que trobar-los és un mal tràngol i que sempre és millor donar-los-hi la raó. Ara que els té a prop, Plin els mira: són un home i una dona joves, no deuen tenir pas més de 25 anys. Els uniformes tenen tota mena de detalls: sobre la tela vermella i negra, brodat amb fil d'or hi apareix el rostre de Sant Alin i just a sota seu hi diu: Desobeeix-me. El gorro negre que cobreix els caps rapats dels dos guardians, duu, brodades amb or, també unes lletres que diuen: Glòria a Sant Alin. Els dos guardians són ja just davant de Plin.
-Bon dia, camarada - diu la noia.
- Salut, guardians! - respon Plin.
- Podries dir-nos el teu nom i la teva edat, nen?- pregunta el guardià amb superioritat.
-El meu nom és Plin i tinc 11 anys, guardià - conclou l'infant.
Els dos guardians es miren entre ells i el noi exclama:
-Pe, pobre desgraciat. Cada cop n'hi ha més: Plins, Slins, Qlins... fins i tot Zlins. Són una plaga! Abans només trobàvem Blins, Clins, Dlins, algun Elin i poques vegades algun Flin, però mai una vergonya com aquesta.
Es treu la caixa de cigarrets de la butxaca, en dóna un a la guardiana , se'n posa un entre els llavis i els encén tots dos.
- Au, nen, fot el camp; vés cap a l'escola! Desobeeix-nos i glòria a Sant Alin.
Plin comença a córrer, intentant fugir dels dos guardians de la llibertat. S'endinsa dins un carrer fosc i estret i allà s'atura, panteixant. Mira al seu voltant: tot comença a despertar i decideix anar cap a escola. Segueix pel carrer estret fins que arriba a un descampat: allà ha quedat, com cada matí, amb Slin. Es recolza a un fanal i observa el mur del seu davant: hi ha la cara gegant de Sant Alin dibuixada, amb el seu espès bigoti remarcat amb tinta vermella. A sota seu, amb lletres d'or hi diu: Desobeeix-me.
Al cap de cinc minuts, Slin encara no ha acudit a l'encontre; Plin es dirigeix, definitivament cap a escola. Quan hi arriba, el senyor Dlin ja seu al seu lloc, fumant i acariciant-se el bigoti. Plin seu al seu lloc i llença una llambregada al pupitre d'Slin. Slin hi és, amb un ull morat:
-Els guardians de la llibertat m'han portat directament fins aquí.- diu l'amic.
La classe s'inicia després de les pregàries diàries a Sant Alin. És l'últim any d'escolarització de Plin i cada cop n'està més fart. Les assignatures li resulten cada cop més avorrides i l'exaltació a Sant Alin li provoca rebuig. Les primeres quatre hores de classe li interessen i l'acontenten, però quan els efectes de la pastilla de la llibertat finalitzen, cada segon és una llarga agonia i al final ja ni escolta. Ha sentit tants cops les meravelles de Sant Alin... i no sap ni si realment va existir... Frisa perquè arribi l'hora de l'àpat.
Tots els alumnes arriben gairebé corrent a la cantina, fugint de les aules com si escapessin de presons. El plat de mongetes no els acontenta, però prefereixen menjar-lo que seguir escoltant el senyor Dlin. L'àpat no els sacia, però la pastilla de la llibertat que han de tornar a prendre, els abdueix de nou i els reconverteix en fanàtics. Les següents hores de classe, seguides de treballs pràctics per seguir exaltant Sant Alin són profitoses per Plin, però, a mesura que avança la tarda, es cansa i té ganes de deixar-ho tot.
Plin torna al seu petit pis, el número 1984 de l'Avinguda de la Suprema Llibertat quan ja és fosc. Se sent sol i dominat. L'esperança d'un futur millor disminueix. Plin es despulla i s'estira al petit matalàs. Tanca els ulls i somnia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Prats Ignots

4 Relats

1 Comentaris

552 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Em van parir un dimecres de novembre de 1999.