Deslliurament de la Forma

Un relat de: Mon Pons

M'aveso, després de tot, a escriure. Avui tinc temps d'escriure a la sorra, sobre les sensacions que l'aigua evoca en mi... Sóc a un tram curt de la riba d'un immens oceà blau, però amb el cap buit de paraules. Les meves paraules són imperfectes i vagues... Cruels fins al cel.

Les muses no s'immuten, davant les meves exigències...

Expresso la meva estupidesa i, en el fons, me'n alegro. Escric per deslliurar-me de la Forma i, fins i tot, per assolir-la. Intento fugir com un ocell davant la serp i, finalment, m'engoleix fredament, ofegant-me...

-Prou, prou...! La inseguretat i la impotència em lleven la veu...

Dono una ullada a un text, mentre emulo l'antiga bellesa, tancada en una campana de vidre:
"No és pas que la ment tingui un color i l'ànima un altre"*

Però res no em pertany... Començo a conèixer els secrets del temps i l'eternitat, però no he rosegat encara prou la pols ni l'ideal... "Cada moment té la seva infinita significació"**

Segueixo així, mantenint-me ocupada i muda en aquest racó perdut i mig abandonat; mirant les ombres del sostre i un tros de cel fet de purpurina, d' una decoració de núvols canviants, de formes sinuoses i allargassades. No és pas fàcil de restar impassible enfront d'aquestes figures exquisides. I de tantes flors salvatges...

Començo a sentir les primeres gotes de pluja. De seguida, però, el sol es torna a reflectir sobre el terra mullat. M'espurnegen els ulls observant l'herba humida.

El sol torna a picar fort. Tanco els ulls per tal d'esborrar les imatges... i inhalo l'aire amb avidesa.
Només disfresso la confusió del meu cor, amb una túnica transparent. El meu darrer silenci s'esmuny. Sense saber per què, cada cop em sento més tancada dins jo mateixa. De bell antuvi barrejo i confonc la meva pròpia conversa amb les onades. Avui m'afebleixo vers el desig.

De fet, em faig invisible...
Què afegir, si les gavines m'esperen?

El cambrer ha vingut a demanar-me què volia.
-Un cafè. Gràcies.
Respiro profundament i obro la bossa.
-Si almenys tingués una fotografia...
-Què diu?
-Res, perdoni... Pateixo d'insomni...
-Espera algú?
-Espero enfonsar-me en el son.

De fet, és veritat que jo esperava algú. T'esperava a tu, amor, però acabo de llençar les teves cendres al mar.



* Sèneca (Epístoles, 95)
** Sören Kierkegaard

Comentaris

  • potser...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 18-09-2005 | Valoració: 10

    després de llegir l'última frase puc entendre per què les teves paraules eren "cruels fins al cel" i durant el monòleg interior expressaves sentiments propis de l'absurditat.

    M'agrada aquest exercici de dialèctica, que convida a endinsar-nos pels senderols del pensament abstracte.

    Sempre lúcida en els viaranys més críptics de l'ànima, Mon.

    Moltíssimes felicitats per saber-ho transmetre sense i a través de la forma... i una abraçada molt gran,

    m

  • Hem d'escriure! i viure![Ofensiu]
    Jofre | 18-07-2005 | Valoració: 10

    M,

    Jo també, m'aveso -després de tot- a escriure un comentari per a tu, Mon.
    Escriuré amb el cor.

    És un exercici de constricció que només les grans escriptores (i aquí, n'hi ha un devassall) poden fer, les més exigents i les més diligents, les que valoren per damunt de tot el missatge, però també cuiden molt la forma.

    El teu fons clàssic és solidíssim i colossal: bellíssim, fins el punt d'enviar-nos aquest relat en forma d'una paradoxa existencial elaborada.

    T'autoflagel·les (metafòricament) al principi amb una brutalitat impactant. Naturalment et recuperes (ens dius que hem de dir prou, com fas tu).

    Evidentment, hi ha un lloc per a cada cosa... i cada cosa també té el seu lloc.

    És ben probable, que si hagués de demanar a algú que, amb tanta prudència i saviesa em digués quins colors té l'ànima i perquè les persones es comporten d'una manera o una altra, et demanés consell.

    Hi veus molt i molt clar. Ho perceps tot.

    Salutacions.

    PS. moltíssimes gràcies.
    No ets invisible.
    Ja ho sé que no és correcte parlar en nom d'altres, però t'apreciem sobretot a tu.
    El que has escrit, només és un pont per acostar-nos una mica, si ens ho permets.