Desintegració.

Un relat de: aaa

- Vull contractar els seus serveis. Diuen que vostè es el millor. Que ho troba tot. Sense excepcions.

- La meva reputació es exagerada, sens dubte.

- Espero que no ho sigui, d'exagerada.

Aquell homenet venia ple d'aigua (plovien gats i gossos), de fums (tabac i posició social a parts iguals) i de calers (euros amb faixa). I els va anar deixant dins el meu despatx lentament, l'aigua al terra, els fums a l'ambient i la pasta a la taula. I només una petició: volia que trobes la seva ànima.

- I on diu que la va perdre?

Normalment, als bojos els escolto el temps just que necessita en Harry en baixar els dos pisos que separen la meva oficina de la seva casa. En Harry es el meu veí, i també es mosso d'esquadra. Sap com tractar amb els bojos. Jo, en canvi, tinc molt poca tolerància amb aquells incapaços de distingir la realitat de la ficció.

- Recollia els trossos de la meva ànima, tot enfeinat, quan una senyal divina em va caure al damunt, en forma d'embolcall d'una pedra. Un cop recuperat del cop, de cop em vaig adonar que la meva anima, o els trossos de la mateixa, havien desaparegut. I el missatge, que a priori semblava diví, a posteriori va resultar promocional. I veurà, jo no vull que el meu parquet llueixi com nou. Jo vull recuperar la meva anima.

- Però per que la vol, l'ànima? Es troba incòmode sense? A més, si diu que estava trencada, ja no deu valer per res. I com se li va trencar l'anima?

- Això es un altre història. I no és de la seva incumbència.

Va, Harry, que ja es comença a posar nerviós. Als bojos, quan no els fas cas, s'enfaden perquè tothom pensa que estan bojos, i si els hi fas massa cas, s'enfaden perquè creuen que els tractes de bojos.

- Doncs podríem començar pel trencament de l'ànima. És un bon principi.

- No vull que investigui això!! Vull que trobi la meva ànima!! Tothom està en perill!!

(Soroll de cucut, l'inconfusible timbre de la porta)

- Deu ser el meu ajudant. Li faria res obrir la porta?

I mentre en Harry s'emportava el boig, jo trobava un bocí d'ànima a la catifa persa que em va regalar el meu sogre, i en aquell moment, el meu món va començar a desintegrar-se davant els meus ulls...

Comentaris

  • Les ànimes ja no són el què eren...[Ofensiu]
    Anjo Laví | 11-06-2007

    Les ànimes ja no són el què eren. Abans una ànima era per a tota la vida, durava el que havia de durar, algú la jutjava quan li arribava l'hora i l'endreçava, -en funció dels mèrits acumulats- (crida l'atenció, en això dels mèrits, la qüestió de la netedat: sembla que una ànima és més preuada com més elevat sigui el seu grau de puresa i de blancor) al cel, a l'infern o al purgatori. Es clar que sempre hi ha hagut irregularitats: infeliços i gent de pocs recursos que, per un mal moment, l'han venut al diable, a canvi d'un bon passar aquí a la terra i feina han tingut, més tard, quan els ha arribat l'hora.

    Anem al teu relat:

    Hi ha una qüestió que no em queda prou clara i és fonamental:

    -El tros d'ànima que troba el detectiu és de l'anima del client? o tal vegada el detectiu s'adona que també la seva ànima està trencada?

    Sembla que no, però el detall és important. Si es tracta de l'ànima del client, el detectiu ha caigut en un parany: el client deia la veritat, se n'ha adonat massa tard i la seva reputació com a detectiu és infundada. Si és de la pròpia ànima la cosa és pitjor: tots els seus principis, la mateixa idea de la bogeria... queden capgirats. Què farà? avisarà a en Harry per tal que procedeixi i se l'endugui? o potser contractarà els serveis d'un altre detectiu perquè recuperi els bocins de la seva ànima trencada?

    Vols un consell? fes mirar al detectiu a sota de la catifa, veuràs la de bocins d'ànima que hi troba!

    -Què?

    -Hi eren tots oi? sempre va així això.

    Fes-me cas: amonesteu molt seriosament a la dóna de feines per desendreçada, llenceu els fragments d'ànima al cubell de les escombraries i desentengueu-vos-en per sempre més.

    Al detectiu fes-li aquestes reflexions:

    «Una ànima que es trenca no pot ser una bona ànima i si el món es desintegra ni te'l miris, (segur que no és culpa teva)».

  • Qui no esta boig?[Ofensiu]
    BJG | 24-05-2007

    Bones , veig que treballes de valent i que no atures de publicar, això esta be.

    La història m'ha agradat molt, aquesta metafòrica desintegració del mon d'un individu excèptic, i és realment el que ens passaria a molts de nosaltres si ens passes alguna cosa semblant..

    Ara el dolent, ja que qualsevol cosa que es puga dir sempre pot ajudar a aprendre i es que hi ha un moment del relat en que et reiteres, "Un cop recuperat del cop, de cop..." es tanta reiteració que potser ho hagis fet a proposit per realment crec que haguès quedat millor la utilització de sinónims per evitar la repetició de paraules.

    Bé, un salut, Ens comentem!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: