Desil·lusions

Els dies passen volant, les nits soterren els pensaments, transformant-los amb dolços malsons del que mai va succeir.
El que a voltes és negre, pot semblar blanc; i hom intenta imaginar-s’ho d’un color càlid, però l’únic que es troba són espurnes de foc enceses. Res ha canviat, res m’ha canviat... sóc jo qui no canvia, sóc jo qui no s’adapta a res.

Em sent buit, però aquesta vegada, no és com sempre, aquest cop és una buidor especial... més ben dit, diria que espacial. Em sent flotar dins un lloc on l’oxigen no existeix i l’únic que nodreix la meva ment són els records de l’ahir. Uns records pàl•lids de vius colors apagats, enfosquits per les desil•lusions.

Un cop més m’ha passat, per precipitar-me o per esperar massa, però com sempre, mai m’ha anat bé... Suposo que m’hi hauré d’acostumar, dels fracassos no se’n pot aprendre gaire més que un "esper que no em torni a passar".

A més, les segones parts mai foren bones: de res em serveix esperar una segona oportunitat.