DESIGUAL

DESIGUAL
És un matí de dissabte, a Vic es respira pagesia i tradició. Veig cares amb solcs torrats pel sol i ulls entristits de saor. Més enllà de la roba usada i les sabates a granel, encara hi trobo fruita ecològica, espàrrecs de bosc i herbes remeieres. A plaça, sota les voltes del rellotge, hi falta algú, em costa mirar per no trobar a en Jordi Canadell, amb els seus cargols i fesols secs.
Fa estona que arrossego els peus a la sorra, on hi falten parades i hi sobra gent; d’esquitllada sento converses que, m’agradaria transcriure literalment, si fos periodista les grabaria i us en regalaria un feix.
Vaig de dret cap el Passeig, allí hi trobo l’Albert, és un home gros i pelut, té un munt de llibres que no llegeix, els ven; i tot i que no s’hi guanya la vida, dóna vida a l’indret. Fa temps que em conec els topants i esquivo la gent.
Entro a l’Izei, que vol dir arbre en euskera. Prendré soja, l’excusa per anar al servei. El 9 nou l’estan llegint, l’Ara l’acaben d’agafar, el punt Avui me’l prenen dels dits, la vanguardia no la tenen i... per fi! el periòdico en català, sí, esclar, tinc ganes de veure què m’explica en Joan Ollè, tan saberut de cultura com és.
Acaba d’entrar una parella, ella és morena i alta, molt guapa, duu un vestit de Desigual, ple de lletres que s’han d’anar lligant, m’hi fixo perquè la tinc a prop i perquè –us ho confesso- tinc una obsessió per la correcció dels mots. La llegeixo de dalt a baix, ella es sent observada, gairebé intimidada, el xicot ha anat a pagar, ella aixeca el cap i em fa un somriure de complicitat. Ara mateix, voldria ser un home per fondre’m, el noi que no fa per ella, torna, ja marxen; ella em besa amb la mirada quan li dic: -portes un vestit molt xulo. Però el seu disgust, amb totes les lletres, silencien l’adéu.
Llegeixo entrelínies, cuso la metàfora, alhora que sargeixo de sinònims la peça. I ho transcric igual: una complicitat entre dones amb un desig desigual.