Cercador
Desig
Un relat de: deòmises- Compartir:
Deixaré que s'endevini l'origen del meu dolor
Abans que el sojorn em mini el repòs amb la foscor?
En va, abandono el domini de l'alba clara, mesquí,
Sense res que em determini els dies que han de venir.
S'acaba l'últim termini de la boira; permetrà
Que la flor bella germini en l'artiga del demà
Sense escoltar el vaticini de ser fruit del cel serè?
La lluna, blanc cos d'ermini, reneix dins del meu alè.
Ajagut en el triclini insegur, resto en dejú
Abans que el verí em fulmini, lluny de la vista d'algú
Que sàpiga l'escrutini de la mort. Fins quan viuré?
S'acaba l'eco sanguini del meu cor, fill del xiprer,
Mentre el seu brancam coccini s'eixampla entre el dia en flor.
Desitjaré que camini al meu costat l'amarg plor?
Comentaris
-
Elegantíssima expressió[Ofensiu]Dolça Parvati | 24-12-2008
Està clar que aquest sonet és un tour de forcequant a metre (7 + 7, molt llarg per a la poètica catalana) i amb els primers hemistiquis de tot el poema monorims. El major risc d'aquests poemes és que el conjunt acabe no tenint sentit o restant forçat per romandre esclau de la mesura i de la rima. Aquest no és el cas. Els versos corren fluidament, és fàcil connectar amb el missatge d'amargor i de solitud, amb certes concessions a l'esperança mitjançant l'ús d'algunes figures (flor bella) i de la interrogació retòrica del segon quartet. La pregunta del darrer vers, tan relacionada amb allò existencial, ens remet al sentit del títol. I és una molt bona pregunta. Preciós, estilísticament, aquest últim tercet.
DP
-
Original[Ofensiu]Antoni Casals i Pascual | 13-11-2007 | Valoració: 10
aquest sonet que juga amb el ritme marcat pels heptasíl.labs i la rima interna. Em sorprèn que ningú no l'hagi comentat fins ara, encara que aquestes coses passen. espero que a partir que aparegui als comentats algú més s'hi afegeixi. El trobo francament interessant. I bo, és clar.
l´Autor
373 Relats
1006 Comentaris
306812 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978