Desgràcies

Un relat de: Daniel N.

Les pedres davallaven la muntanya a tota velocitat, pel pendís més pronunciat. Els que hi eren a sota fugien esparverats, les cases s'esclafaven per les pedres, els sostres inclinats cedien davant els impactes. Les pedres eren implacables, no hi havia manera de salvar els immobles. Els vilatans observaven com la seva vida desapareixia sota un munt de granit. Perquè la muntanya era de composició granítica. Els pobres tenien el temps just per treure les possessions més valuoses, fotos i records, alguns escrits, un diari.

A corre-cuita arribaven els bombers al lloc del sinistre. Es tractava d'un incendi de grans proporcions, a la part vella de la ciutat. Hi havia persones atrapades, en els pisos alts. Calia baixar-los com fos, el fum pujava, i les flames, transmeses per unes bigues de fusta seca corcades i bufades. Els bombers feien el que podien, una vella de l'últim pis es llençava al buit en mig de crits de desesperació. No hi havia res a fer per ella, ningú al carrer no podia aturar la topada amb el terra. La seva vida era finida. Occida per un incendi.

Els avions sobrevolaven la zona de guerra. L'espectacle era desolador. De les cases només quedaven parts de les parets, ni un sostre ni terra mitger, no hi havia persones visibles, alguns vagarejaven entre les ruïnes, pensant en les possessions perdudes, en els records soterrats, en la vida acabada. Quan varen començar la guerra no creien que l'acabarien així, amb tanta cruesa, amb l'acarnissament de l'enemic sobre seu, una nació derrotada, en justa venjança per les seves atrocitats. Això al menys pensaven els altres.

La nació dividida per milers de batalles amb noms de rius. Els soldats al front s'eixugaven el suor del front amb un drap llardós, pollós i brut en totes les seves definicions. Les bales xiulaven per sobre els seus caps. No es podia treure un tros de carn per sobre de la rasa sense posar-la en perill. De sobte la pluja de bombes, en totes direccions, al davant, al darrera, i just a la rasa. Els cossos saltant, els crits desesperats, la convicció que allò ja no podia empitjorar. I venien més avions, amb més bombes, bombes que coneixien el seu camí.

Un incendi de bell nou, una cuina a un edifici de la part alta de la ciutat, a dins de la casa la minyona i els fills dels proprietaris. No s'hi pot fer res pels petits, els seus cossos desfilen davant la mirada desconsolada dels seus pares, i el cos de la minyona. "Ella té la culpa!", crida la mare enfonsada. Ningú no té la culpa, els bombers han fet el que han pogut, però l'asfixia dels gasos nocius ha pogut amb ells. La seva mort ha estat plàcida. "La culpa és de la fusta noruega de la cuina!", crida la mare. Potser encerta.

El conductor pensa que pot pitjar encara més l'accelerador. La pressa se'l menja. De sobte un altre cotxe. No s'adonat que al revolt ha creuat la línia. Xoquen de costat i giravolten varies vegades abans d'estampar-se amb els seus estimballs particulars, un arbre i la façana d'una masia del segle XIV. Ningú no sobreviu, tot i que en un primer moment al conductor del cotxe encara li queda un alè de vida, els bombers el troben respirant encara, dient incoherències. Arriba tard. No se sap on. Però a la mort ha arribat puntual.

I és ques veia venir que les aigües sortirien de mare. Ho deien els experts, i fins i tot alguns polítics de l'oposició. Ningú no havia preparat els dics al marge del riu. Les aigües sortides de mare, la població negada per una barreja de fang i líquid pudent, rates surant, cossos sense vida inflats per la humitat. Un espectacle que deixa freds però els soldats, que han viscut la guerra recent, i n'han vistes de tots colors. Ara ajuden com poden els supervivents. Molts s'han ofegat a casa seva, arrossegats pel corrent o topant amb una pedra o un arbre.

El volcà ressuscitat. El creien mort, els entesos ho deien, que en un miler d'anys no tornaria a l'activitat. Però ha tornat. Un grup d'excursionistes que visitaven la seva falda i que s'havien aventurat a pujar-hi un tros per tenir millor vista de la badia es veieren sorpresos per l'esclat de la lava, a diferents punts d'alçada. La pedra fosa no era ràpida, però si múltiple, sortint per totes les bandes de la falda del volcà. Els excursionistes quedaren de seguida encerclats i confosos pel fum. Ningú no podia fer res per salvar-los de desfer-se amb la pedra líquida.

De sobte se sentí un espetec, un xoc d'alguna cosa tova i pesant contra el terra. Era en Miquel, obrer de la construcció, que treballava en el bigam de ferro de la planta disset, que era la que estava en construcció. No duia cap lligam de seguretat, ni hi havia xarxes entorn la part exterior del bastiment ja construït. La seva dona no troba consol en les paraules amables dels amics i companys d'obra. No troba una explicació per a la seva dissort. Només el destí ingrat pot ser culpable que hagi de passar per aquest tràngol.

En una altra banda, dos-cents cinquanta camperols xinesos morien soterrats per una esllavissada. El terreny hi era procliu, les argiles toves, la concentració de terres al damunt d'una barrancada. L'argila tova era com una gelatina, desplaçant-se dejús d'on eren els dos-cents cinquanta camperols, fent una assemblea per tal de decidir la seva postura davant la imminent expropiació d'algunes de les seves terres. El delegat del govern del territori es frega les mans, tot el problema ha desaparegut de cop, i pot expropriar encara més.

A la graderia els ànims estan escalfats. Les dues aficions són molt a prop. Es comencen a llençar ampolles de beguda i entrepans. Alguns arrenquen els seients de plàstic i els giten dretament sobre els seus enemics acèrrims. L'aferrissament és tal que aconsegueixen fer cedir una tanca que els separa, en mig de la qual hi ha un espai buit. S'originà un batalla, en tota regla, amb pals de banderes i seients arrencats, amb els punys. La policia se sent desbordada. Fa servir les armes de foc. Molts dels seguidors cauen abatuts pels trets.

Qui havia de fer la ronda del dematí es va adormir. L'equip no va considerar imprescindible fer la seva feina en absència seva. Millor esperar-lo. Però entre unes coses i altres se'ls feu tard a tots plegats, i no feren res. La neu s'amuntegava al capdamunt d'un cingle, que dominava el poblet muntanyenc. L'escalfor del sol va fer la resta. Tones de neu, com perdigons d'escopeta, caigueren pel cingle. La seva velocitat era de mareig quan va arribar al bosquet al peu del cingle, avantsala del poble. No queda res, ni del bosc ni de les cases, ni de les persones. Trigaren dies en poder retirar els cadàvers.

I trigaren menys en retirar els que quedaren carbonitzats dins el local. Era una festa privada, a una discoteca, llogada per l'ocasió. Havien guarnit de decoració les parets, de papers de colors i globus, i hi penjaven de banda a banda serpentines i tires de banderes. L'incendi començà a alguna de les cortines, potser per alguna bretolada. Amb tan mala fortuna que de seguida la part de la porta de sortida cremava a flama viva. El pànic dominava els assistents a la festa. La sortida d'emergència era bloquejada, el final era inevitable.

El vaixell es trobava a dotze milles nàutiques de la costa, de la més propera, i a unes vint milles de l'illa. L'aigua marina començà per negar les bodegues inferiors. Alguns s'adonaven del que passava, perquè la línia de flotació del vaixell baixava a gran velocitat. De seguida els de les cabines inferiors s'adonaren del que estava passant, l'aigua sortia de les escales que conduïen a les bodegues. Els empleats estaven histèrics, aviat tothom estigué histèric. Al vaixell no hi havia prou bots, només quedaven les portes i altres fustes.

La bomba. Algun eixelebrat havia tingut la pensada de posar-la en mig de la boda. Algú en nom de no-se-sap-què, la cosa estava feta. Després de la lluentor de l'esclat quedaven els fums, i l'incendi. Els extintors, els que no havien esclatat amb la bomba, es feren servir per sufocar les flames. Els que quedaven esguardaven amb mirada lamentosa el resultat de l'acció d'aquell enze. Cossos mutilats, caps separats del tronc, mort pertot arreu. L'acció podia ser o no reivindicada, tothom sabia quins eren els culpables. I volien venjança.

En efecte. En una casa amb nens i dones, que res no tenien a veure amb les bogeries d'alguns dels homes que també hi eren, queia la bomba, la rèplica de l'altre, per tal de ferir de mort tothom ques trobés dins de l'estança equivocada. També els nens, i tot per odre de la justa venjança. La casa sencera esclatant, el sostre saltant uns metres per sobre de les parets, l'edifici sencer ensorrant-se, esclafant els habitants dels altres pisos, que res tenien a veure amb els disbarats de l'objectiu. El soldat després de prémer el botó no havia sentit res.

L'avió, un mitjà infal·lible de transports, indestructible, una fortalesa dels aires, sustentada en l'enginyeria i el càlcul, per una vegada va fallar. De primer tot semblava només un ensurt, així ho volien pensar els ocupants, una pertorbació. Estaven acostumats, sobretot els que volaven més sovint. Però de seguida la inclinació de la cabina feu palès que allò anava de debò, i el soroll dels motors accelerant-se per la força del vent en la caiguda. Estaven perduts, es veien uns cims de muntanyes enllà, aquell seria el seu cementiri.

A la ciutat en una nit hi hagué cinquanta assassinats. Algunes de les víctimes ho mereixien segurament, per haver-se embolicat en afers tèrbols. Però d'altres eren del tot innocents, nens i nenes fins i tot, abusades i torturades, i la policia no podia fer res per aturar aquella carnisseria diària. Ningú no podia fer res, i els esperits corruptes que volien sembrar l'odi i la rancúnia en el cor de les bones persones campaven lliures. Ningú no els podia aturar, ni forces petites ni gran, la sagnia havia de continuar.

Alguns observadors presumptament imparcials apuntaven algunes causes de tota aquella atrocitat. Les llicències excessives
en matèria de llibertats individuals, la manca de motivació de la policia, el desinterès de l'autoritat. Però aquestes justificacions no valien per a la majoria, que no comprenia que no hi hagués una força prou potent com per evitar-ho tot plegat. El seu govern no tenia empenta, només es deixava arrossegar per algunes màfies, i col·laborava manifestament amb els seus tripijocs.

Per motiu de la droga mal administrada i sense control, morien centenars al dia a tot el país. Les persones es demanaven qui havia creat aquella situació, com era possible que no hi hagués una previsió quant a aquells fets. Ningú no tenia el poder, només podien proïbir, controlar i fiscalitzar, amb ànim de beneficiar els seus amics traficants, i participar directa o indirectament dels seus guanys. I també els metges i els advocats, i els jutges, tots participant directa o indirectament dels beneficis d'aquell statu quo.

Ningú no volia moure un dit per quel món fos d'una altra manera. No els interessava, perquè els grans canvis els podien afectar ells mateixos, i per tant més valia no tocar les coses fonamentals, no fer canvis culturals, que impliquessin llibertat i responsabilitat de la gent, o capacitat de decisió, perquè aleshores potser decidirien que ja n'estaven tips i els canviarien per uns altres. Res de canvis des de dalt, tampoc des d'abaix, per manca de poder, per ignorància per consentiment i fatalisme. Ningú no podia canviar res.

En Lúminus creia fermament en el més enllà. "Hi ha d'haver quelcom", es deia. I per això feia les seves oracions moltes vegades al dia, i resava al seu Déu i als seus sants i màrtirs. Estava convençut que l'esperava un paradís. Una obra ben parida en mig de tant desastre, una possibilitat que calia tenir en consideració, per poder suportar l'existència. La mort l'esperava en algun escenari escabrós. Segueix amb la teva fe, Lúminus, potser el paradís t'espera, i és diferent de la resta

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273925 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.