Desgast mental

Cansada es deixa caure al llit. La feina li absorbeix gran part de l’energia del seu cos, la sobrant, la malgasta sovint ideant un món paral•lel al seu però irreal.
Amb els anys ha après que allò que l’ajuda a créixer, a ser millor persona, són els errors, els consells, les converses... Tot d’elements que processa per emmagatzemar posteriorment. I així, a poc a poc, a passo de formiga -de vegades- basteix el seu camí. Sap que seguir una línia ascendent no sempre és possible, és més, ha comprès que les línies corbes i obliqües la caracteritzen, per això cau i s’aixeca, plora i riu.
Però encara és present en ella aquella part indecisa, temorosa, dèbil... Aquella que sovint li demana respostes a perquès superflus. En les relacions personals, il•lusa, ho dóna tot i més, i sovint calla malgrat es senti que no és altra cosa que un trist titella en mans dels altres.
Estirada al llit tanca els ulls. S’imagina que algú li xiuxiueja a cau d’orella un “t’estimo, ets especial”. Però torna a obrir els ulls i s’adona que a l’altre cantó del llit no hi ha ningú. Sí, està sola.
El bombardeig mental de sentiments es posa en marxa, ella crida, intenta aturar-los, però no pot, només sap deixar anar llàgrimes que cauen al ritme d’una font mal tancada.
S’aixeca, es renta la cara. S’observa al mirall i llavors una veu dins seu li repeteix: “descansa, viu, estima’t”.