(Des)fent l'amor

Havia reservat la mateixa suite...que costava tant més! S'ho valia, ella s'ho valia, s'ho valia el seu amor. El porquet de terrissa que ocultava -i no pas per vergonya- dins una caixa de cartó al garatge era, per fi, ple. Es mereixien la suite i l'haver hagut d'esperar -quin altre cost dur!- per a l'encontre més de l'habitual. Faria cinc mesos! Havia fet creus als dies com un pres encarcerat, ansiós, delerós per la trobada amb aquella dona encantadora, embriagadora que havia estat capaç de l'acció de tenir-li el cor robat, cosa que la seva muller i les nòvies d'abans d'ella no havien assolit.
Ella...ella, la va rememorar altra vegada. Ella somreia, després reia, li clavava la mirada, besava, abraçava, se li encargolava, acaronava, parlava, gemegava, sospirava, bufava...recordar-la el posava a cent. Treure-se-la del cap, un exercici difícil que era de menester uns quants cops al dia. La tenia al cap i li tenia el cor.
Li venien imatges fent l'amor, les que (in)conscientment s'havia gravat. Les rebobinava i rebobinava.
D'aquella manera havien transcorregut tres anys.
'Tan encegat estàs que no te n'adones?'
Un curt missatge de la dona, cinc dies abans. No pintava bé. Ell, confós, el reinterpretà a favor: l'estava renyant per l'ajornament, per la dèria de la suit, per haver de gastar més del compte, tot i pagar ell.
'Has d'entendre que així no', quatre dies abans. L'home començà a inquietar-se, a analitzar, verb encara més intranquil·litzador. I què respondre?
'Què vols dir?', va escriure, finalment, amb un nus a la gola, sense acceptar la intuïció.
I ella esclatà:
'Fer l'amor, desfer l'amor. Estic desfent l'amor. Prou. Ha finat. Explicacions? Sobreres.'
Ell les requeria. Les exigí, embogit. Però ella únicament contestava posant:
'Desfent l'amor'
Així continuà uns dies que a ell se li feren eternitat, sense deixar d'insistir en el motiu.
Fins que ella lapidà:
'Desfet l'amor'.
Fora el gerundi, el cruel participi tancava la comunicació. Freda, ella? No, ella era amb qui feia l'amor quan cloïa els ulls cada dia i sabia que el que havia estat, havia estat. Autèntic. Un somrís amarg l'acompanyà a buscar la cola blanca per enganxar els bocins del garrí guarda-il·lusió.