Desert

Tinc set.
T´agafo de les mans,
buscant l´antic pou
que dorm als teus llavis;
però tú ja no ets oasis
i el mar d´amor dels teus ulls
s´ha evaporat.

Tinc set.

"Fa calor al desert",
em dius
amb els llavis deshidratats,
i jo penso
que les teves paraules
saben a gel.

A vint passes
d´on som nosaltres
caravanes de camells,
cactus plens d´aigua,
gent de pell fina i accent humit.

Els cridem amb la gola seca,
però no ens senten,
estàn absorts
en la seva vida de miratge,
i tot i que senten les nostres veus
no ens poden veure.

És la magia del desert.
El sol crema les dunes
i les dunes cremen l´ànima.

Els nostres cossos nuus
s´abracen
per protegir-se de la duresa
de l´exèrcit de sorra:
dos extranys units
són més poderosos
que un enamorat solitari.

Però no estem units.

Caminem junts, però separats,
la nostra pell respira
però el cor ha deixat de funcionar.

Una nena s´acosta
amb una cantimplora.

"Tinc set".

Arronsa les espatlles.

"Tens el pou davant".

Miro al meu voltant,
som a l´oasis.

L´aigua llisca feliç
entre les esquerdes
del meu pensament,
però jo encara em sento al desert.

No es d´aigua
del que tinc set.

Et miro.

Un "t´estimo".
escapa de la pressó
dels meus llavis.

Però les mentides
ja no curen les ferides.