Descrivint un ''peta''...

El veig néixer davant meu, i l'acarono amb suavitat; amb la complicitat de la rebel·lia que m'omple la conscinència.

L'observo i no hi veig res més que una simple cigarreta, però com si d'una caixeta de música es tractés, a dins seu hi amaga infinitat de vida. La seva forma prima i allargada recordaria, en el pitjor dels casos, la silueta d'un supositori...però m'hi aturo, i el detallo a fons: aquell toc blanquinós amb varietats de verd i marró, aquell acabament punxegut, i la base dura i suau, que significa la porta d'entrada a la dimensió prohibida.

Per molt esforç auditiu que hi intenti posar, no aconsegueixo escoltar el seu cant, tan sols un suau ‘'efst'' cada cop que, de mica en mica, m'encarrego d'anar consumint la crònica d'una mort anunciada,la mort d'aquell paper d'arrós que calada rere calada veu de més a prop el final de túnel vital.

A mitja partida entre la realitat i la dimensió prohibida, oloro aquell aroma que em transporta allà on jo vulgui anar, que em fa reviure a dins meu velles glòries del passat, i batalles vives del present.
Em permet aclucar els ulls i imaginar que torno a tenir tretze anys i són festes al poble, o que puc tornar a palpar la silueta d'aquella noia que tant em va agradar...però els torno a obrir, i aquell fum verd que estossega sense parar, em recorda que la seva mort està a punt d'arribar.

L'agafo amb suavitat, tenint cura de no esquinçar la seva pell a cops de mal. Palpant aquell relleu poc rogós que no em cansaria mai d'acariciar.
He d'anar en compte en no baixar la guàrdia, i estar atent allà on no puc tocar...en el recorregut melós pel seu tronc, m'aturo per por. Por de rebre la seva venjança, la cremada avariciosa del meu subconscient abandonat.

I a punt de preparar-li un espai dins el cendrer, on ser enterrat, faig les últimes calades d'aquell ésser tant apreciat...amb el regust amarg, però la suavitat dins la meva boca, la podrició que s'apodera dels meus pulmons mentre el seu gust aromàtic ressegueix el camí entre el té de menta i els matolls del Penedès.

I mica en mica observo com, agonitzant, aquells llampecs vermells deixen de existir en el seu capoll, i suaument l'enterro dins el cendrer que el conduirà a millor vida...la meva imatge bohèmica enmig de la Plaça Major,boreja als ulls de tots aquells que em miren amb mala cara.

I endinsat en la dimensió prohibida torno a dir...com m'agrada fumar-me'l sol!