Descripció dissimulada (pel bé de tots)

- Què mires?
- Eh?
Seu davant meu, amb els genolls ben junts. Porta una camisa d'un blau escandalós, cordada amb uns botons blancs que demanen a crits explotar, i que intenten contenir la pressió que fan els pits. Es marquen clarament els dos mugrons, com si algú els hagués resseguit per sota la camisa. Vesteix uns pantalons que semblen fets de saca, de fons beix i atapeïts per quadrets vermells. Els peus els duu ben abrigats amb unes sabates marró i uns mitjons de fil blau fosc. S'ha maquillat la cara a consciència. Els ulls, pintats d'un blau que no es diferencia gaire de la camisa, parpellegen amb indiferència. Els llavis, adornats amb un pintallavis que els hi dóna un efecte d'humits, són tan gruixuts i carnosos que semblen omplerts de plàstic. Els cabells, d'un ros tenyit, s'aproximen, tant pel color com per la textura, a la palla. Els duu tallats fins just sota l'orella, i li emmarquen el rostre, que m'escruta amb la mateixa intensitat que jo l'observo a ella. Finalment, cansada de l'intercanvi de mirades, gira el cap, fent ballar amb aquest moviment, la pell que li penja de sota la barbeta. Deu tenir uns seixanta anys, i des que ha entrat al vagó del metro i s'ha assegut davant meu, que em té fascinada.
- Què mires? - torna a preguntar.
- Eh? no res, disculpi.
Giro el cap per mirar contra les parets grises de fora, clavant els ulls als racons de les vies, intentant veure alguna rata gegant. La dona em crida l'atenció, posant la mà sobre el meu genoll, i movent-lo suaument.
- Escolta, escolta noia - diu.
La miro, i alço les celles, amb un gest que pretén donar-li via lliure per dir-me el que desitgi.
- Deixa de pensar amb mi - exclama, seriosament, movent aquells llavis farcits de silicona.
- Perdó? - pregunto, estirant el coll cap a ella, segura de no haver entès bé què m'havia dit.
- Que deixis de pensar amb mi - repeteix, amb el rostre impertorbable.
No sé quina reacció escollir de tot el ventall que m'ofereix la ment. Indiferència? Indignació? Sorpresa? Por? Riure? Em decanto per la capitulació, acompanyada d'una timidesa lleu que no em puc treure mai de sobre.
- No, si jo no pensava pas amb.. perdoni..
- Sí, això és el que dius ara - segueix ella, amb un accent enfurismat - però me les conec molt bé, les persones com tu. M'has analitzat de dalt a baix, et penses que no t'he vist? T'has quedat amb cada detall de la meva roba i de la meva pell, no m'estranyaria gens que t'ho haguessis apuntat en aquesta llibreta que duus a sobre.
- Perdoni, però jo no.. no he escrit res a la llibreta.. - intento defensar-me, evitant dir-li que, entre els quadrets dels mots encreuats del diari, enlloc d'haver-hi apuntat les paraules adients, hi posa: camisa blava, pits exploten, pantalons beix quadres, maquillada, silicona llavis, papada.
- Sí, en algun lloc t'ho hauràs apuntat.. i després què en faràs? N'escriuràs una història, no? Et creuràs una mena de Déu i t'inventaràs la meva vida, potser em transformaràs en una dona antipàtica, o en una nimfòmana, o potser en la mare ideal. I jo, innocent de mi, no en sabré ben res.
- No, si jo.. no vull escriure res sobre vostè.. - continuo balbucejant, fent repàs mental de cada paraula que m'etziba.
- Mira, a mi no em vulguis enredar, eh? Jo he vist molta gent ja, com tu, així que no em vulguis enredar. No et fa vergonya? Copiar les persones descaradament, i llavors, fer d'elles el que vols, a la seva esquena, sense que puguin reclamar. Com si els hi fessis burla quan no et veuen.
- Però senyora, jo no.. jo no em burlo de ningú..
- Admeta-ho, però! Oi que volies escriure alguna cosa sobre mi?
- Sí, bé.. el cert és que.. sí..
- I què et volies inventar, digues, què? - s'inclina cap a mi, per pressionar-me encara més. Jo m'arrapo al meu seient, intimidada.
- Doncs.. no ho sé encara.. no.. no tenia res concret al cap..
- Mira doncs, abans que em transformis en algun malalt mental o en un ésser traumatitzat, prefereixo que facis de mi el que et diré. Per respecte a la meva persona, si escrius sobre mi, fes-me tal i com et dic. Crec que hi tinc dret, ja que et cedeixo el meu físic, la manera de ser que defineix la meva vestimenta, en fi, gran part de l'inspiració, t'alliso el camí perquè puguis escriure les teves degeneracions.
- D'a-d'acord.. gràcies doncs.. no sé.. com vol que digui que és? - li demano, tot seguint-li la corrent, sense entendre del tot el xàfec que m'està caient a sobre.
- Primer de tot, i això és el més important, vull ser rica, extremadament rica. Vull tenir un palauet a Àustria, un iot a Mònaco, i també.. hmm.. un àtic al Passeig de Gràcia. Sí, exacte - se la veu satisfeta, amb la seva petició. Em llança un cop d'ull, i s'adona que m'he quedat mirant-la, tota al·lucinada - No t'ho apuntes?
- Sí, sí, ara.. - trec ràpidament la llibreta, per apuntar quatre notes. "Estic al metro amb una dona sonada", escric.
- Què has apuntat? A veure? - diu ella, mentre intenta mirar per sobre la meva mà.
- El que m'ha dit, que vol ser rica, és clar..
- Hmm.. - reflexiona ella, sense semblar gaire convençuda - D'acord - assenteix finalment, i respiro alleujada - Apunta també que tinc un amant jove. I que.. vull una escena de sexe amb ell.. d'acord?
- Sí, escena de sexe amb jove.. - repeteixo mentre faig un gargot d'una polla a la llibreta - Sexe oral o anal?
- No em facis burla, eh? No et vulguis passar de llesta. Una escena de sexe, tòrrida, però també romàntica - continua, somiadora.
- Està bé.. ho sento, no volia.. però és que.. entengui'm..
- No sé pas què haig d'entendre. Calla i apunta. També vull que em facis prima. No diguis res d'aquests plecs de carn que tinc a l'estómac, ni una paraula, entens? Ni una paraula.
- D'acord.. ni una paraula..
- I també.. fes-me famosa. Rica i famosa, sí - i assenteix tota convençuda amb el cap.
- Algun motiu per ser famosa? - li demano, sentint-me una periodista professional.
- No, és igual, el que vulguis, això t'ho deixo triar.
- Gràcies.. - responc, condescendent.
- I vull.. també vull tenir un final feliç, sobretot eh? I no em facis pensar gaire.
- Què vol dir, pensar gaire?
- Res de reflexions filosòfiques, o d'intents de concienciar el qui llegeixi la teva història.
- D'acord, com vostè mani.. un relat superficial.
- No! Per qui m'has pres? Alguna cosa en mi et fa pensar que sóc superficial?
- I ara, senyora.. només que.. si no vol pensar..
- No voler moralitzar el món em converteix en superficial?
- No, és clar que no, però..
- No entraré a discutir amb tu ara, va, apunta.
- Què vol que apunti més..? - li dic, sospirant.
- Res de fet, amb això ja em sentiré satisfeta.
- Ah.. poca cosa doncs..
- T'estàs tornant a burlar de mi? Pensa que et cedeixo el físic, eh? i t'he donat un munt de bones idees!
- No, si.. gràcies per l'ajuda.. sens dubte.. m'ha ajudat molt..
- Així doncs, quan ho publiques això?
- Perdó?
- La història, quan la publiques?
- Quina història?
- Quina història, quina història! Noia, no se't veu gaire brillant, eh?
- Ah.. la seva història.. doncs.. publicar-la publicar-la.. dubto publicar-la enlloc..
- Com que enlloc? Però tu no m'has dit que escrivies?
- No, jo no li he dit pas que.. - m'aturo, quina conversa més estúpida. Beneeixo ser al metro, i no al tren - Senyora, aquesta parada és la meva. Em sap greu no poder seguir la conversa, encantada d'haver-la conegut.
- Però espera, encara no m'has dit on la publicaràs.. noia! Tu! Vine aquí! No em robis! Que em roba! Que em roba! - comença a cridar, mentre jo m'aixeco tranquil·lament, i ella m'assenyala nerviosa. Els altres passatgers del vagó es giren, i després de comparar-nos, decideixen no fer-li cas. Ella fa petar els dits, exclamant: - maldició. I jo baixo del metro, donant voltes a un nou personatge. Si voleu que us sigui sincera, ara que no ens sent, aquella pobra dona no em va dir res, però jo, dolenta que sóc, li he robat el físic, la roba i m'he inventat la seva història sense que ella ho sàpiga, ni ho arribi a saber mai.