Desconeguts per sempre

Un relat de: Egundoko
El dia ha sigut llarg. Des que s’ha llevat, i ha fet la maleta d’una revolada, que ha anat saltant d‘un mitjà de transport a un altre, i ja van moltes hores assegut, ara més còmode, ara menys, però sempre amb poc espai per a les cames i el cul mig adormit pel pas de les hores. Ja és l’última hora de trajecte en tren abans d‘arribar finalment a casa, i ell treu la llibreta per deixar lliure el canell escrivint historietes, pensaments, o reflexions variades.

No pot evitar sentir com una veu dolça, però afectada, que parla sola des de l’altra banda del passadís. Al mirar-hi descobreix una noia molt bonica, de cabells llisos color castany, faccions marcades i ulls brillants per la humitat. Vesteix una jaqueta llarga a quadres blancs i negres que ressalten la seva singularitat. La noia, per telèfon, explica amb veu abatuda que allò amb el seu xicot ja no funciona. Es fa evident la impressió i la desesperança de la noia al explicar-ho, d’altra banda resignada i trista per l‘acabament d‘una història d’amor.

Ell sent l’empatia de les emocions. Però no hi pot fer res. Segueix escrivint, i escriu i escriu. A cada pausa que fa per alçar el bolígraf del paper, se la mira. Ella fa esforços evidents per tornar la seva concentració als seus fulls d’estudi, amb un subratllador groc que a la seva mà inactiva, no fa la pinta de voler treballar. Els seus ulls s’humitejen recurrentment. Absort en els seus pensaments, ell ni s’adona que la seva mirada s‘està creuant amb la d’ella. Uns segons més tard, quan en pren consciència, aparta els ulls i no sap si ha evitat posar-se vermell.

Més tard, quan ha escrit una mica més, ell deixa la cantonada inferior dreta de la pàgina en blanc, expressament. Durant tota aquesta estona, ella li ha llençat mirades fugaces que ell ha captat, i viceversa. Ella ha desat els apunts i els ha tornat a treure, s’ha cobert la cara amb les mans, i s’ha eixugat els ulls. Ha trucat a alguna persona de confiança i ha exposat de nou la seva tristor.

Ell, a la cantonada inferior dreta de la pàgina de la seva llibreta hi ha escrit: „Sigues valenta. Mai una nit ha vençut el trenc d’alba“. Cuidadosament, ha estripat la cantonadeta de paper i l’ha doblegat per la meitat, amagant les paraules. En arribar a l’estació de destí, s’ha aixecat, i mentre passava pel seu costat, li ha deixat la nota sobre la bossa de mà i ha marxat sense mirar enrera, amb el cor accelerat i desitjant que ella no l’hagi vist.

„Per fi arribo“, estava pensant ell, „només queden uns minuts en tramvia“. I quan fa un alto en sortir de l’estació mirant-se el carrer fosc i fred, percep a cua d‘ull uns requadres blancs i negres a la seva esquerra.

- Disculpa, és teu això? - diu un fil de veu sota una caputxa en blanc i negre. Ell sent el cor pujant-li a la gola quan reconeix el paper de quadres entre els dits de la noia, que ella sosté a mitja alçada. „De ben segur l’haurà llegida, oi?“ pensa ell.

- Sí... – diu, i admet – te l’he deixat jo abans, al tren. He pensat que potser t’animaria una mica.

- Moltes gràcies – diu ella ruboritzant-se lleugerament, i amb una tímida corbatura de llavis similar a un somriure, que ell no li havia vist en tot el trajecte de tren i que li va semblar encantadora, afegeix – És molt bonic.

- M’alegro que t’hagi agradat.

- Jo... no acostumo a fer això, però... tens gana? Si vols podem sopar alguna cosa plegats per aqui a prop.

- Es clar – respongué ell, encara incrèdul per dins. – Hi ha una pizzeria econòmica i tranquil•la a un parell de carrers, et va bé?

I així és que ambdós enfilen el camí plegats, amb passos tranquils i acompassats mentre en la frescor de l’aire es percep el clic d‘una complicitat naixent, d’ànimes que potser s’obriran a deixar-se explorar per una persona que acaben de conèixer. Els fanals del carrer es mouen en direcció contrària a la que avancen, creant ombres en les voreres, i ell s‘adona del reflex d’un rostre en el vidre de la finestra, amb la mirada fins ara absorta, que acaba de reenfocar-se en la seva propia imatge. I darrera el seu propi reflex, el passadís del tren, i a l’altra banda la noia de la jaqueta de quadres, capcota.

I la megafonia anuncia l’arribada a l’estació final de final de trajecte. A la llibreta hi ha gargotejada una història, i a la cantonada inferior dreta, més curosament escrites unes paraules resen: „Sigues valenta. Mai una nit ha vençut el trenc d’alba“. Ell les arranca de la llibreta mentre veu com ella s’aixeca i surt al passadís. Ell, fa el mateix amb la nota a la mà i es col•loca darrera seu, mentre s’adona que ja no serà capaç d’entregar-li la nota, i per contra, deixa que en sortir del vagó, ella es dilueixi i desaparegui entre la gentada de l‘estació.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: