Descansar

Un relat de: miquelfustier

Només hi havia un brusc silenci esmicolat pel soroll monòton de la pluja que queia sobre la teulada del pis. L'Eudald, assegut a la cadira, amb els peus sobre el seient i ajupit. Una posició on es trobava còmode tot i que es malmetia uns destrossats genolls. Mirava, sense veure, des de la finestra, l'horitzó de la ciutat, gaudia de les gotes de pluja que relliscaven arrossegant la brutícia d'uns vidres mai netejats.
El temps era fred, fora i dintre. Tot i el dia grisós, l'ombra de l'Eudald es perfilava al terra, ensopegant amb un caos de roba i llibres que descansaven de forma anàrquica, des de ja feia molt de temps, omplint cada racó del pis.
Era un pis petit, de lloguer, moblat, impersonal i inicialment temporal, tot i que feia ja més d'un any que s'hi estava. Quatre parets pintades d'un color neutre, vainilla, amb una cuina tancada rera un armari, un llit, dues llums de peu, una taula quadrada amb quatre cadires i un sofà completaven tot el mobiliari, bàsic, per sobreviure.
Quan va marxar de casa, millor dit quan el va fer fora, va cercar un refugi temporal, amb l'única idea de, quan pogués sortir del pou, cercar i trobar amb il·lusió un altre, que moblaria i decoraria tot personalitzant-ho amb estil propi.
Però el temps havia passat ràpid, massa ràpid... al començament va ser allò que és diu, de forma col·loquial, dur. Hores i hores en la penombra del pis, acompanyat tan sols per la música de qualsevol emissora de ràdio, sense voler agafar el mòbil, que de forma continuada sonava i sonava, sentint-se frustrat per no haver sabut llegir a temps els desesperats missatges que la Gemma li enviava, culpable per haver-la fet tant infeliç i finalment, amb l'ajuda del temps, acomodat en la seva solitud.
Un dia, després d'un relaxant bany, va decidir despenjar el mòbil, sabia que a l'altre costat hi havia en Joan, un amic dels pocs, dels que una persona pot comptar amb els dits de la mà, i després d'escoltar les previsibles i tòpiques preguntes vers el per què del tot plegat i per l'estat anímic en que l'Eudald és trobava, van quedar per sortir a fer un volt.
Va ser l'inici d'una perillosa espiral que el va portar, cada cop més, a pitjor.
Sortia cada nit de la setmana, primer amb amics i finalment, quan aquests no van poder seguir-lo, sol. Les quatre parets d'un color neutre, vainilla, del petit pis queien com un pes mort sobre el seu cap i necessitava fugir, ara mai parava a casa.
I sortia... sortia amb tot el significat de l'acció, va començar a empalmar sense dormir dies i dies... i sortia només amb una fita al cap, una obsessió el perseguia, conèixer a una dona i portar-se-la al llit la mateixa primera nit.
L'Eudald s'havia marcat, en les seves desesperades nits, unes condicions bàsiques, tant li era el físic o psíquic, només volia anar al llit amb elles, només volia sexe. Però mai les convidava a casa seva, sentia com si portar-les al pis fora enganyar a la Gemma.
Després, ja de matinada i quan la son havia vençut a la noia de la ferotge sessió de sexe, fugia en silenci i no tornava a trucar-les mai mes, en els pocs moments de lucidesa que tenia, sabia que mentre les follava salvatgement, les comparava i que tot aquest brut i perillós joc existia únicament per què en el subconscient buscava substituir a la Gemma per altres, i se sentia mesquí.
Aquest bucle sense sortida, amb nits senceres sense dormir i amb l'indecent quantitat de diners malbaratats, va portar-lo poc a poc a la destrucció.
El primer que va perdre van ser els amics, aquells que amb insistència el trucaven al mòbil van deixar de fer-ho. A la feina van començar a mirar-lo amb rebuig. Els hàbits de sempre, com la seva correcta presència física, va passar a ser una desagradable anarquia en el vestir. Va començar a arribar tard i no fer seguiment en el treball. Finalment, després d'un greu error amb un important client, van despatxar-lo.
L'Eudald, enfonsat en el seu món i instal·lat en l'espiral de destrucció, va acceptar aquesta nova situació amb un enganyós entusiasme. Li oferia més temps lliure.
Tot va canviar de sobta quan un dimarts, com qualsevol dels altres dimarts que havia viscut, va sortir i l'atzar va conduir-lo a conèixer l'Olga.
L'Olga era una estudiant d'història de l'art, d'aquelles carreres universitàries que només et porten al camp de l'ensenyament. Ja havien coincidit a diferents festes universitàries a les que l'Eudald hi anava sovint, una qüestió purament econòmica: alcohol, drogues i possible sexe sense cap cost per la seva malmesa economia. Altres cops l'havia vist però no va ser fins a aquell dimarts que s'hi va acostar per parlar amb ella. Un núvol misteriós envoltava aquella noia de cabells foscos, ulls grans i expressius d'un intens color negre i aquella cara tendra, d'àngel. Aquell dimarts va ser diferent, l'Olga va apropar-se i amb una dolça veu va iniciar una innòcua conversa, a l'Eudald li va semblar que parlava del volum de la música, però estava enganxat en la mirada penetrant d'aquells ulls grans i expressius d'un intens color negre.
L'Eudald va intentar reaccionar, baixant la mirada cap al terra i deixant d'una vegada per totes de quedar com un babau hipnotitzat. Va articular un parell de frases, d'aquelles enginyoses i preparades que li feien tant servei a l'hora d'agradar a una dona, però aquest cop alguna cosa fallava. L'Olga va canviar l'expressió de la tendra cara d'àngel en una, més inexpressiva, fins i tot l'Eudald va jutjar-la com furiosa. No havia començat bé, però tant li era, amb l'excusa de buscar una altra copa, l'Eudald, va aprofitar per fugir del seu costat.
Però alguna cosa havia canviat en el seu interior, durant la resta de la festa, que va acabar a altes hores de la matinada, no va poder deixar d'espiar-la, de mirar-la des de la llunyania, no sabia si era per la fredor de l'Olga a les seves paraules o aquells ulls grans i expressius d'un intens color negre.
A l'hora de marxar, aquest cop de forma sorprenent, se sentia orgullós de no haver begut molt d'alcohol, va unir els bocins de dignitat que li quedava, i va acostar-se per demanar-li disculpes.
Va quedar gratament sorprès per la reacció de l'Olga que, restant tota importància a la seva patètica actuació, va explicar-li que havia fet investigacions vers la seva persona i que entenia en la desesperada situació en que és trobava en l'actualitat.
Van marxar junts de la festa.
Passejant, tot fent una llarga caminada a la llum del nou dia, l'Eudald amb ambdues mans a les butxaques, mirant de reüll a l'Olga, escoltant-la amb delit i olorant de tant en quan i a complert capritx del vent, el seu perfum, per primer cop des de feia molt temps va sentir-se viu.
La gent que hi havia pel carrer s'apressava per accedir a la grisor quotidiana, la vida de la ciutat s'iniciava amb dinàmica rutina, però a l'Eudald li semblava tot verge, l'aire s'havia tornat a fer respirable.
D'ençà d'aquell dijous, van començar una intensa relació. Com dos joves adolescents, L'Eudald anava a buscar-la a la porta de la universitat, l'Olga amb un ampli somriure, l'esperava cada matí al portal de casa seva, feien l'amor apassionadament com si fos la darrera vegada, van enamorar-se profundament.
L'Eudald, tornava a sentir-se persona, va trobar una feina i poc a poc va anar oblidant a la Gemma, ja no li feia mal, ja no volia substituir-la, això si, guardava en un racó del seu cor la profunda estimació cap a ella, fins i tot va recuperar-la com una gran amistat i van sortir alguns cops tots plegats, l'Olga era la frescor personalitzada com la rosada en un matí de tardor.
L'Eudald que sempre havia estat molt escèptic davant la teoria del destí, recordava, pujat a la cadira, amb els peus sobre el seient, ajupit i amb l'esquena corvada, com aquella tarda que passejaven sense rumb fix per uns grans magatzems, només pel plaer de caminar al costat de la persona estimada, amb la simplicitat d'anar agafats de la ma, amb la delícia de la calor corporal.
Recordava, amb la pell esgarrifada, aquells crits, aquelles curses, aquells ensordidors trons, aquella espenta demolidora que el va fer retrocedir uns quants metres, aquella cremor a la boca de l'estòmac i recordava com l'Olga, com un feixuc sac, li fallaven els genolls primer i les cames després i finalment reposava a terra envoltada d'un espés vermell intens.
Recordava com va arrossegar-se fins al tremolós cos de l'Olga, tot buscant una inicial protecció, després acanonant els seus cabells plens amb aquella espessa sensació, finalment xisclant de desesperació quan amb la visió d'aquells ulls grans d'un intens color negre, ara ja inexpressius la vida s'esmicolava de forma irremeiable.
A partir d'aquella jugada del destí, estar en el lloc i en el moment menys apropiat, aquella cremor a la boca de l'estòmac i com, poc a poc, es fonien les llums del seu voltant... ja no recordava res més. Vuit mesos de destrucció i sis amb situacions d'adolescent enamorat, de tornar a viure.
Poc més d'un any.
L'Eudald, pujat a la cadira, amb els peus sobre el seient, ajupit i amb l'esquena corvada, mirava, sense veure, des de la finestra, l'horitzó de la ciutat, gaudia de les gotes de pluja com relliscaven arrossegant la brutícia d'uns vidres mai netejats, quan el soroll d'unes claus, a la porta d'aquell pis de quatre parets de color neutre, vainilla, li despertaren de l'estat letàrgic.
La seva mare i la Gemma van aparèixer, no van encendre el llum del costat de la porta que il·luminava tota la cambra. Els seus ulls inflats delataven que darrerament havien plorat. L'Eudald, sense aixecar-se de la cadira, va quedar força estranyat, primer per l'aparició sobtada, què feien a casa?, es preguntà, i després per la dolorosa expressió de la cara de la Gemma i de la seva mare.
La seva mare, va descansar amb l'esquena en la porta ja tancada i la Gemma, sense obrir en cap moment la boca i ni tant sols mirant-lo, va començar a recollir els llibres i roba que eren a terra, dipositant-los sense cap ordre ni concert en bosses de plàstic. Recolli
a? va pensar l'Eudald... per què?.
A cada minut que passava, on la Gemma amb el seu turmentós silenci, la nul·la creuada de mirades, l'acció continua de recollir, ora al saló ora a l'habitació, i amés, recollint coses seves, la inquietud de l'Eudald augmentava. Què feien ací?... què passava?... per què ploraven?.
Després de quasi quinze minuts, van marxar igual que van arribar, sense articular cap paraula ni creuar cap mirada. L'Eudald va aixecar-se de la cadira, completament atònit i s'adreça cap al diari que la Gemma havia deixat sobre la taula. El diari estava plegat en si mateix i un full de cartolina sobre sortia, com si marqués una pàgina. L'Eudald, va obrir el diari pel senyal, i els seus ulls van quedar glaçats. Hi va poder llegir la notícia de l'assalt i tiroteig en un centre comercial, amb el resultat de dues persones mortes, amb les mans tremoloses va deixar el diari sobre la taula i va agafar la cartolina.
Hi havia imprés: "Eudald Roig Pons, mort cristianament a l'edat de 28 anys el passat dia"...
De sobte una agradable sensació de tranquil·litat va emboirar la seva ment i la seva ànima... per fi descansava.

Comentaris

  • plaerdemavida | 02-02-2006

    Tinc debilitat per les ànimes solitaries.

    I crec en l'amor. I en com ens fa sentir vius. I en la màgia de les mirades... Per això m'enganxen els teus relats.

    M'agrada molt l'estructura que dónes als relats, sempre tornant al principi després d'haver explicat alguna cosa més. Ah, i m'encanten els finals inesperats, tot i que aquest és una mica previsible (ja saps, el Bruce Willis se't va avançar amb el sexto sentido...)

  • SEGUEIX ENDAVANT[Ofensiu]
    leia1966 | 07-01-2006 | Valoració: 8

    Hola Miquel,

    Voldria fer algun comentari enginyós, però no hi entenc de crítiques literàries, no més sé que m'agrada com escrius i que m'ha agradat el relat. Així que vull dir-te que ÀNIMS I QUE SEGUEIXIS ENDAVANT.

    Una abraçada i fins el proper relat.

l´Autor

miquelfustier

4 Relats

11 Comentaris

6130 Lectures

Valoració de l'autor: 8.75

Biografia:
Sempre he estat un apassionat de la lectura i l'escriptura.
Enfront d'un full blanc, on restes amb intimitat, expressant sentiments ocults de l'entorn ... i per fi m'he decidit a publicar alguna cosa.
És el primer cop que ho faig.

Últims relats de l'autor