Descabdellem el temps

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

Som els màrtirs de la nostra pròpia vida,
som dimonis de les nostres il·lusions.
Descabdellem el temps.
Les fulles cauen estenent una catifa
de guanys i derrotes, d'odis i passions.

Reminiscències del blau d'una tarda.
Horitzons quimèrics de somnis prepotents.
Descabdellem el temps.
Ambdues vistes conflueixen a la plana
on caminem enamorats i adolescents.

Som forts i aventurers, a tot hem plantat cara,
som forts i aventurers, i màrtirs i dimonis.
El temps descabdellem, i convençuts encara
que podem ésser més que simples testimonis.

31 d'agost de 2002

Comentaris

  • ooohhhh![Ofensiu]
    Shu Hua | 04-10-2004 | Valoració: 10

    què bonic o, fent honor a la meva condició de barcelonina, millor dir: que maco!
    el fons també és maco i real: som àngels i dimonis de nosaltres mateixos. Desgraciadament, diria que som més dimonis que àngels. Massa vegades som els nostres propis pitjor enemics. Com anècdota, si et plau llegir-la, una vegada vaig tenir una visió (quasi física) de jo sortint de darrera de mi mateixa, un jo amagat que li deia al jo conscient: "ja era hora que em deixeissis sortir, a veure si em fas cas a partir d'ara". He d'afegir que així ho vaig fer i que m'ha anat tot molt millor del que m'havia atrevit a sommiar. I toco fusta.

    Un petó
    Glòria