Cercador
Desbotonada
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una cosidora que es deia Apol·lònia col·leccionava botons dins un pot de vidre que havia contingut galtes de préssec en almívar.
La bona dona hi guardava els peculiars i els normalets, per allò que tot ha de tenir una oportunitat. D'on deuria haver tret aquest pensament?
El cas és que l'Apol·lònia patia del cor, que tenia en discòrdia amb la pressió arterial que mai es controlava perquè l'època en què vivia no es mirava.
Un dimecres després de dinar (havia menjat patates fregides amb força sal, un plaer econòmic que substituïa els orgasmes que mai havia tingut, soltera de sempre i ignoraire del tema, ja que les neurones del desig no se li havien despertat mai), doncs, deia, l'òrgan bombejaire de sang va decidir jubilar-se i amb ell s'endugué la modista a millor vida que qui sap si es podrà novel·lar en un altre relat.
En caure a terra per la visita vertiginosa de la mort, l'Apol·lònia va fer tombar el pot dels botons.
Quina dringadissa i quin escampeig!
La dona va finar el seu temps en aquest planeta amb un somriure distès que mostrava un benestar insondable. I és que la imatge dels botons rodolant, jugant, clapant els darrers segons d'alegria virolada, aquell esquitx de cercles lliures de cap fil disposats a SER l'empenyien a la nova dimensió que li tocava...des d'on podria ser espectadors de les vicissituts, peripècies i facècies de cadascun d'ells i que, de bo de veres, li hauré de dir a la Mena Guiga que en faci un llibre. Ja li llegeixo opcions de títols al cap!
La bona dona hi guardava els peculiars i els normalets, per allò que tot ha de tenir una oportunitat. D'on deuria haver tret aquest pensament?
El cas és que l'Apol·lònia patia del cor, que tenia en discòrdia amb la pressió arterial que mai es controlava perquè l'època en què vivia no es mirava.
Un dimecres després de dinar (havia menjat patates fregides amb força sal, un plaer econòmic que substituïa els orgasmes que mai havia tingut, soltera de sempre i ignoraire del tema, ja que les neurones del desig no se li havien despertat mai), doncs, deia, l'òrgan bombejaire de sang va decidir jubilar-se i amb ell s'endugué la modista a millor vida que qui sap si es podrà novel·lar en un altre relat.
En caure a terra per la visita vertiginosa de la mort, l'Apol·lònia va fer tombar el pot dels botons.
Quina dringadissa i quin escampeig!
La dona va finar el seu temps en aquest planeta amb un somriure distès que mostrava un benestar insondable. I és que la imatge dels botons rodolant, jugant, clapant els darrers segons d'alegria virolada, aquell esquitx de cercles lliures de cap fil disposats a SER l'empenyien a la nova dimensió que li tocava...des d'on podria ser espectadors de les vicissituts, peripècies i facècies de cadascun d'ells i que, de bo de veres, li hauré de dir a la Mena Guiga que en faci un llibre. Ja li llegeixo opcions de títols al cap!
Comentaris
-
Segur que et comentaran[Ofensiu]aurora marco arbonés | 22-03-2015 | Valoració: 10
el tema del relat, la manera d'escriure'l, la imaginació que hi poses, la saviesa que demostres malgrat la teva joventut... Però jo només et vull comentar una metàfora que m'ha deixat bocabadada: "galtes de préssec en almívar". Ho trobo genial! Potser perquè, com que escric bastant poesia i sé el que costa trobar una bona imatge, m'ha sobtat que en un relat hi hagi hagut tocs de lirisme.
Vals molt, nena! -
No sé sap mai...[Ofensiu]Mercè Bellfort | 18-02-2015
el moment en el qual un l'acabarà "espitxant". En el cas de l'Apol·lònia modista l'enxampa envoltada d'un pot de vidre reciclat per guardar-hi botons, de tota mida i coloraïna. I és que amb tanta solitud arrossegada, quina cosa millor podria esdevenir per a ella que sentir-se acompanyada del dringar i les ballaruques d'aquestes peces tan útils i boniques?
Això de donar vida a uns éssers inanimats en un entorn tan fúnebre m'ha encantat: per allò dels contrasts, i per què no, per l'originalitat de l'enfocament del tema.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435778 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com