Desamor en família (una petita història)

-Ei carinyitu que t'estic guanyant la partida... va, espavila ...!!
Damunt la taula, la Irene va movent les cartes de la partida. Només n'hi queden dues a la mà i el joc s'acabarà una altra vegada al seu favor.
-Doncs va, a veure si acabem d'una punyetera vegada ... té, au... et va bé així ?
La veu ha sonat greu i el to desagradable. L'Enric agafa una de les cartes que té a la mà dreta i la llença damunt la taula en un gest de fàstic.

Era una tarda d'estiu del mes de setembre. Havien llogat un apartament a Cadaqués per a tots quatre, però el dia no era assolellat sinó que plovisquejava i feia fred. La Irene va muntar uns quants jocs de sobretaula per passar una vetllada familiar, tal com l'anomenava ella. Primer van jugar al parxís que era el que més entusiasmava les nenes però després de la segona partida les menudes ja s'aburrien i van començar a pintar contes i jugar amb la plastilina.
La Irene i l'Enric es van quedar sols asseguts l'un davant l'altre.
-Podríem fer una partideta de cartes... què et sembla Enric? ... o vols que fem una altra cosa?
-M'és igual.. el que tu vulguis .... contestà l'Enric sense cap mena d'entusiasme i seguí tafanejant el munt de carpetes arraconades damunt la taula, com si aquells papers fossin el més important del món.
-Va home, fés un petit esforç, estem de vacances, deixa per una estona la feina i estigues per nosaltres...
(Sospir de resignació i malhumor) -Ja saps que no m'agrada jugar a cartes.
-Si, ja ho sé Enric, i sobretot no t'agrada si ho has de fer amb la teva família.
-Ets tu qui va triar de venir aquí i fer el que estem fent
-Si, és clar que vaig ser jo, o és que potser alguna vegada tu has mogut un dit per muntar unes vacances?
-Jo...
-Collons, cada any igual, no hi ha manera de passar unes vacances com ho fa tothom? no podríem ser una mica normals i passar almenys una setmana sense mals rotllos? veig les altres parelles que saben viure les vacances, disfrutar-les tots junts ... però tu, a tu et fem nosa i has de fer un gran sacrífici per estar amb nosaltres oi?
-Irene... això no és cert, tinc coses per resoldre i ja t'ho vaig dir .
-La feina, la feina ... la teva única obsessió és la punyetera feina... sempre ocupat... no tens mai temps per nosaltres...
-Irene no comencem si us plau, no tinc ganes de discutir
-Doncs mira, saps que et dic, que te'n vagis a la puta merda!!!

La Irene és a la cuina. Les llàgrimes li regalimen galtes avall i la ràbia continguda li sacseja el pit en espasmes irregulars que li trenquen la respiració. Es mou amunt i avall, nerviosa, intentant fer un munt de coses alhora: les mans no li paren quietes, com si en aquell no parar pogués fer sortir també els dimonis que té a dins.
-Irene ... què fas? no facis sopar avui que hem quedat amb en Manel i la seva dona, t'enrecordes?
-Ah si, amb el teu cap... és clar... doncs jo no hi penso anar pas a aquest sopar, ves-hi tu sol, o amb les nenes si volen; no estic d'humor per fer el paperot!
-Irene, no m'ho pots fer això ... ja li he dit que hi aniríem i ens esperen.
-No t'ho puc fer això? què vols dir? i és clar que t'ho puc fer! n'estic farta de jugar a la família feliç de cara als altres; farta d'aparentar el que no és... ara sóc jo la que ja no vull jugar més a aquest joc. Si vols te n'hi vas tu sol però d'aquí en endavant no comptis més amb mi perquè et cobreixi l'expedient davant els teus caps. Això s'ha acabat, m'entens? s'ha acabat per sempre ...!
Es va fer un silenci llarg que només la fressa de les nenes jugant a fet i amagar trencà en mil bocins.
-Bé doncs ja ho resoldré com pugui.
L'Enric obrí la porta del carrer i la tancà amb un fort terrabestall.