Desafiant al vent

Un relat de: batlle

Després d'haver dinat, alguns del grup vau voler escalar per les roques properes a la platja malgrat ser conscients de la prohibició dels mestres d'acostar-nos al penya-segat. Tinc encara els records molt vius d'aquell dia d'estiu quan tot just encetàvem l'adolescència i l'entorn polític era confús i caòtic. Recordo aquelles jornades de convivència escolar de 1934 a Salou com un despertar intens a un món que creiem nostre però que, a la vegada, ens causava una gran incomprensió i ens feia adoptar comportaments perillosos i de menyspreu per la vida. Dos anys després ja ho vam veure reflectit en l'esclat de la guerra i la desaparició de valors que fins llavors creiem immutables, símptoma inequívoc que els sentiments de violència i intolerància van generalitzar-se de manera tràgica per tothom. I potser aquella setmana d'estiu vam copsar per primera vegada l'autèntica força brutal de la realitat política i social que ens envoltava. Va ser llavors quan vam intuir la incertesa d'uns anys propers i de solució fosca, i nosaltres, els adolescents prematurs, expressaven la nostra confusió interior amb actes de rebel·lia, actes tanmateix mantinguts en secret, sense cap ànim de ser protagonistes de l'èxit d'aquelles conquestes d'iniciació, només volent sentir la satisfacció interior de desafiar a la natura, que no era res més que la projecció personal d'un desafiament social posterior de conseqüències per tots conegudes.

Però aquella tarda de vent un petit grup de tots nosaltres va sentir aquest crit alliberador i va voler descobrir la satisfacció de veure complits els primers desigs prohibits. Tu eres un d'ells, qui sap si va ser teva la idea o no, però el que és segur, és que vas esperonar als indecisos a que aprofitessin un descuit dels mestres per explorar nous terrenys. D'aquesta manera us vau apropar al penya-segat ignorant el perill del terreny relliscós i les condicions de la mar aquell dia d'Agost. L'aigua, enganyosament tranquil·la, s'embravia amb força en arribar a les roques, trencant de manera violenta tota l'energia continguda durant quilòmetres de recorregut fins la costa. Unes hores abans, cap a migdia, un pescador havia alertat al grup d'aquest perill ocult, mar de fons va ser l'explicació donada, i algun dels mestres van explicar el fenomen meteorològic als alumnes donat que alguns van protestar contrariats per no poder-se banyar aquell dia tant especial, doncs significava el primer contacte amb el mar de gairebé la totalitat de tots vosaltres. Potser per aquest fet es van idear maneres pròpies de passar les hores de manera que ens resultessin el més entretingudes possible.

Alguns vau optar per jugar a futbol malgrat el fort vent que confonia la trajectòria de la pilota. Inicialment tu estaves en un d'aquests equips sorgits de manera espontània i inquiets per córrer amunt i avall, atents a un joc que jo mai vaig comprendre. D'aquesta manera es va intentar defugir un bany aquell dia prohibit, i malgrat les activitats programades per dies posteriors no es va voler modificar el que estava previst amb alguna excursió espontània. Aquell era el primer dia de vacances i es volia que descanséssim del llarg viatge del dia anterior des de Mequinensa fins Salou, la jornada va començar ben d'hora per així iniciar les activitats al dia següent amb energies i amb ganes d'aprendre, per aquest motiu ens deixaren, a nosaltres que érem els més grans del grup, que descobríssim el nou entorn, atès que per molts de nosaltres era la primera vegada que veiem el mar, i no es d'estranyar, doncs potser la majoria mai havien anat mes lluny que els camps propers a Mequinensa, potser algun de nosaltres contava que havia anat a un poble proper a visitar algun familiar, o els mes afortunats relataven meravellats un viatge llunyà a Tortosa o a Lleida. Jo preferia no dir res, tampoc ningú em preguntava doncs tothom sabia els meus orígens i que viatjava sovint a la casa familiar de Barcelona, de fet, crec que tothom era conscient que era l'únic mequinensà del grup que no havia nascut al poble, i potser per aquest motiu sempre em tractàveu de manera distant, potser si que és cert que un és del lloc on neix, però també cal entendre els sentiments de la persona i d'on es sent interiorment, per això malgrat haver nascut a Barcelona com així dictava la costum burgesa de la meva família, no és menys cert encara que jo sempre m'he sentit mequinensà i més proper a les vostres vides que a les d'altres amics fills de burgesos que coneixia a Barcelona. Potser per això, però també sóc conscient que a causa del meu caràcter introvertit, intentava participar sense èxit en la majoria dels vostres jocs.

I aquella tarda vaig seguir atentament la vostra aventura clandestina per aquelles roques massa perilloses per tothom, fins i tot per tu acostumat a sortir-te'n amb èxit escalant per les serres de Mequinensa. I potser aquesta confiança interior et va fer pujar mes amunt que ningú, i encara que fossis conscient del perill vas voler desafiar un entorn que consideraves massa opressiu per la teva excessiva ànsia de llibertat interior.

Vas seure en un sortint d'una roca del penya-segat i vas quedar-te immòbil, els altres agosarats no se'n van sortir amb èxit i en veure la teva determinació de restar allà dalt una bona estona van tornar amb el cap cot a la platja, els vaig veure asseguts enraonant en privat sense comentar a ningú aquella aventura frustrada per tots ells. Potser a causa del meu excessiu sentit del perill vaig acostar-me prop d'on et trobaves per assegurar-me que realment podries baixar sense que calgués donar el crit d'alerta als mestres. Malgrat augmentar la força del vent i les onades fent a cada minut mes perillós el camí de retorn, vaig optar per mantenir-me en silenci però sense deixar de vigilar-te. Tu restaves immòbil damunt la roca i ja feia gairebé una hora que no modificaves la teva postura. La única pista que em mostrava que eres viu era quan de tant en tant et treies amb la mà la sorra que t'entrava als ulls, si no hagués sigut per aquests gestos esporàdics potser t'hagués cregut momificat allà dalt, però aquests moviments em tranquil·litzaven.

Malgrat això, l'hora de marxar ja era propera i aviat ens cridarien a tothom i farien el recompte abans de tornar a la casa per sopar. Potser tu també ho vas intuir i, de sobte, et vas ficar dret. Però quan semblava que anaves a iniciar el descens vas quedar-te immòbil, primer mirant on les ones petaven uns metres mes avall d'on et trobaves, i després vas quedar-te mirant a l'horitzó. Vaig poder distingir com tancaves els ulls i vaig pensar que potser el fort vent t'impedia mantenir-los oberts en aquella posició. Llavors vaig despistar-me uns segons en sentir darrera meu el crit d'un dels mestres reclamant la concentració de tots nosaltres, vaig girar-me i vaig veure que els nostres companys s'anaven concentrant junt a la caseta on s'arrecerava el professorat i els alumnes que optaven per fer deures cansats dels jocs a la platja.

Només van ser uns segons, potser dos o tres que vaig deixar-te de vigilar, però quan vaig dirigir la mirada de nou al penya-segat vaig espantar-me en no veure't a la teva atalaia clandestina, ràpidament vaig mirar avall per si ja estaves baixant però en comprovar aquella absència sorprenent vaig aixecar-me mirant atentament el mar enfurismat com enfadat castigava les roques. No vaig evitar recordar els teus jocs semblants d'altres estius a l'Ebre, però de seguida vaig pensar que volent imitar els teus salts al riu no havies previst que el mar era un medi que no tenia res a veure amb la calma d'un riu adormissat, i tot i que de tots era coneguda la teva habilitat per nedar entre remolins moltes vegades traïdors, un mar de fons en fase d'enfuriment era força més perillós.

I jo te ho hagués advertit si amb tu hagués pogut parlar, i potser per la meva coneixença d'aquests dies en que el Mediterrani mostra la seva energia moltes vegades absent, potser inconscientment vaig preveure les teves idees interiors, el que sortiria de la teva ment sempre caòtica i desafiant, i potser per això vaig voler vigilar-te conscient de que la bogeria era massa temptadora en aquell dia prohibit. I va ser llavors quan et vaig veure fent esforços per nedar allunyant-te de les roques, de seguida vas copsar que un petit cop de mar podria ser mortal i vas decidir arribar fins la petita cala que hi havia a pocs metres d'on et trobaves, però avançar dins un mar traïdor es gairebé impossible per qui no té experiència, i jo veia com els teus esforços inútils no et permetien arribar fins la cala salvadora. Va ser llavors quan la meva ment per una vegada va deixar de pensar i va començar a actuar, el següent que recordo és que tots dos érem a l'aigua intentant arribar a la petita cala pedregosa per evitar les roques del penya-segat, i recordo la teva sorpresa inicial en veure'm arribar i la teva reticència a deixar-te conduir fins la vora. Només uns segons després quan començaves a perdre les forces i, el que es pitjor en aquests casos, la confiança en tu mateix, ja et vas deixar arrossegar per algú que fins aleshores havies tractar amb ignorància, i malgrat el perill ho vam aconseguir encara no sé ben bé com, potser gràcies a l'ímpetu juvenil que ens feia treure forces d'on desconeixíem que ens sortirien, i no creguis que no hi he tornat a pensar més fins ara, molts dies d'estiu amb condicions meteorològiques semblants em ve a la ment aquells minuts d'angoixa, i arribo a la conclusió que és el meu record el que els ha magnificat amb el pas dels anys, com altres fets que es produïren anys més tard dins el tumult de la guerra i la posterior amargor d'una postguerra massa difícil per tots, per nosaltres que ens vam creure vencedors i per vosaltres que mai vau creure en la derrota, només la brutalitat posterior i l'absurd de símbols de dolença interior us recordaven la veritable naturalesa d'aquell ideari superbiós.

Ensangonats, exhausts, plorosos i tremolant vam
estar uns minuts estossegant a la vora fins que un dels mestres ens trobà alertat per la nostra absència. Vàrem rebre crits de desaprovació, crits que aleshores sentia molt llunyans, doncs per primera vegada m'havia guiat pels meus instints deixant de banda les recomanacions de professors i tutors. Tu no sabies com reaccionar, la meva intromissió havia estat del tot inesperada, però al mateix temps vital doncs va haver un moment que et vas trobar perdut enmig de les ones, i cal saber tractar-les per poder sortir-se'n, elles marquen el ritme i nosaltres només podíem acompanyar-les en el seu recorregut fins esclatar damunt les roques, la única sortida era baixar fins al fons i impulsar-nos amb força al pas d'una onada. El risc era evident però les alternatives escasses, et vaig agafar amb força i et vaig enfonsar ràpidament, un, dos segons i amunt amb la ona, vaig tancar els ulls, tu et deixaves portar doncs ja et donaves per perdut, tota la teva confiança havia desaparegut de sobte i la teva mirada penetrant i excessivament confiada s'havia convertit en uns ulls perduts sense referència, igual que l'expressió calamitosa dels teus ulls el dia que et vaig treure del camp de concentració, on restaves desorientat i acovardit en aquells moments tant durs, i vas trobar en mi la única sortida del malson de la derrota, tanmateix jo no ho vaig pensar dues vegades i et vaig treure d'aquell forat putrefacte, encara que aquesta acció signifiqués la fi de la meva difícil imparcialitat, i endinsar-me teatralment dins la gola de l'engranatge repressiu dels vencedors. Si, tinc ben present la teva mirada i era la mateixa que vas fer aquell dia de mar, mirada que contrastava clarament amb la que sempre havies mostrat al món: potent, confiada d'un mateix, sabedora de posseir el poder de la veritat, altiva potser durant la joventut confiada, però poc a poc vares rebre els primers cops de la vida, i aquell caràcter que apuntava tant alt, amb el temps, es va anant marcint, si més no es va deixar influenciar amb el toc repetitiu de simfonies militars.

Avui he d'admetre que el vostre ideal era la nostra llibertat, i la vostra llibertat bastia els fonaments dels nostres ideals, llavors, en segrestar-vos, l'únic que vam aconseguir va ser emplenar el nostre discurs d'una benevolència ridícula envers la societat. Quan ho vam descobrir ja era massa tard, nosaltres també havíem quedat tancats en la nostra pròpia presó, i les claus que ens haguessin alliberat a tots dos van restar durant dècades perdudes al fons del riu. Després de quasi quaranta anys tots dos en vam sortir, desorientats això si, perduts dins els nostres propis records que mai ens vam atrevir a evocar, i sabent que, durant gran part de tot aquest temps, la porta, rovellada i desencaixada, era tràgicament oberta.

No sé com es parlarà de tot aquest brogit en el futur, m'imagino que de la mateixa manera que malveiem èpoques antigues tràgiques i cruentes, potser es parlarà del pitjor segle de la historia de la humanitat, o potser només serà el segle de la revelació d'un nou camí de pau i llibertat. Tant se val, doncs víctimes i botxins sempre romandran enclavats en una època traïdora, i encara que el fet sigues anònim o ben conegut, tots sabíem que només era l'expressió més fosca i aberrant de la nostra condició humana. Jo convertit en botxí per escapolir-me de la mort, tu intentant el mateix en nom d'ideals igual de pecadors, i a la fi la disbauxa de la sang, la bogeria d'accions incontrolades i el plany de qui perd la seva identitat i es transforma en algú que mai hagués imaginat ni en el pitjor dels malsons. Jo botxí o víctima, tant se val que sigues qui, tant se val, doncs la derrota moral la durem a dins per sempre més, en uns ulls inexpressius i en un gest d'aïllament.



Comentaris

  • M'agrada...[Ofensiu]
    Rei Negre | 04-03-2012 | Valoració: 9

    Trobo que és un relat magnífic i la manera com el narrador descriu totes les emocions em sembla magistral... M'has fet venir ganes de llegir el teu llibre.
    Salut!,

    Violeta

  • Jo també l'he llegit al llibre[Ofensiu]
    copernic | 25-05-2005 | Valoració: 10

    Magnífic. El relat té una fluidesa increïble. Es llegeix amb interés i reflexa amb nitidesa una època triste i difícil de la nostra història. Felicitats.

  • MOLT BE, TENIM UN BON ESCRIPTOR[Ofensiu]
    carmina | 18-04-2005 | Valoració: 10

    VISCA LA FRANJA! y visca els nostres avis

  • L'he llegit al llibre...[Ofensiu]
    intratable | 10-04-2005 | Valoració: 9

    ... i m'ha agradat molt

  • molt bo[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 13-02-2005

    i tant que m'interessa!! i trobo fantàstic el que has escrit...
    felicitats!!!!
    salut i revolta!
    i visca la Franja!

  • Be...[Ofensiu]
    eva | 10-02-2005

    Crec que des de la meva modesta opinió com a lectora, escrius molt bé, aquesta història especialment m'ha fet visualitzar, com si d'una pel.licula es tractes, per mi això és força important.
    No deixis d'escriure mai !!

  • paral.lelisme[Ofensiu]
    Xavier Valeri | 09-01-2005 | Valoració: 9

    El paral.lelisme que fas entre les dues salvacions i la reflexió sobre les idees de guanyadors i vençuts fa que el relat sigui de bon llegir.

Valoració mitja: 9.4

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: