Desafectes

La setmana ha estat densa, carregada, informativament parlant. Però també molt sucosa, plena de contingut. Sembla que l'habitual floritura i esgrima dialèctica dels polítics i dels empresaris catalans ha deixat pas per uns dies a la descripció de la realitat nua, a la valoració dels fets sense utilització d'eufemismes, a la declaració definitiva d'un malestar que, encara que vingui de lluny, té uns responsables tècnics i polítics concrets. Les declaracions en roda de premsa del president de la patronal catalana varen ésser clares i contundents: No es pot acusar d'insolidaris als ciutadans d'un país que són més solidaris que ningú i el que sostingui el contrari és un mentider o un indocumentat (perquè no té documentació per avalar-ho, és clar). El discurs va acabar amb la petició de que es facin públiques les famoses balances fiscals, demanda que fins ara només havien proposat els partit polítics nacionalistes o independentistes. Però és que pocs dies abans, el president del govern català havia advertit a Madrid, a la gola del llop, que la situació insostenible de les infraestructures podia provocar una "desafecció" dels catalans cap a Espanya. Curiosa la paraula que va emprar el president, ell que és un afecte al govern de l'Estat encara que preferís reeditar el tripartit rebutjant la sociovergència. El meu pare em parlava de que ell era "desafecto al régimen" per haver defensat amb les armes un govern, com deia ell, legalment constituït. En aquells moments podies ésser "afecto, desafecto o indiferente" i així constava en els informes que s'havien d'emplenar per a qualsevol tràmit administratiu o laboral. El president del govern em va fer rememorar aquelles qualificacions feliçment superades.
Perquè Catalunya ha estat sempre desafecta, ha rebutjat totes les dictadures i règims absolutistes que ha patit, i que han format part de la major part de la seva història, però sempre ha sobreviscut perquè la nostra habilitat i capacitat de supervivència és un exemple de valentia i coratge en tot el món. Catalunya ha mantingut sempre la seva identitat perquè té una inequívoca voluntat d'ésser malgrat les successives invasions pacífiques i violentes que ha patit. Mira per on, la famosa via cap a la independència pot no venir de la mà d'un partit que somnia aniversaris rodons sinó de la de l'AVE, una via, que tal com s'han fet les coses, ha mogut més consciències i ha provocat més "desafeccions", fins i tot en l'empresariat, que tota la munició de fulls de ruta, discursos i proclames que haurem de suportar fins al març.