Desactivant el drama

El vell que s'està morint al llit ha estat tan bo i dolent, si fa no fa, com tothom. Moltes de les coses bones i dolentes que ha fet o pensat ningú les sap. Per a ell s'ha guardat la mancança d'agraïment per les bones la vergonya -patida íntimament- per les dolentes. Els demés diuen "el vell és molt bo per això i per allò" o "és molt dolent per allò i per allò altre" i ell sap que no en tenen ni punyetera idea: cap d'ells ha perdut un trist minut de la seva vida a mirar-se'l, com Déu mana, a la cara. Però que collons els hi ha de retreure si ell ha fet el mateix amb ells, és clar. La veritat és que tot això, avui, se li ben enrefot. Ell, la única cosa que vol és que vingui la mama i l'abraci.

-Vull la mama! On és la mama?

Està voltat de tota aquella gent tan estranya -fills, nets, nores i gendres- que diuen deure-li tantes coses com ell se suposa que els deu a ells. No té ni forces per a demanar-los perdó, ni ganes per reclamar-los una mica d'amor.

-Amor? Què és això? Quina paraula més bèstia! -encara pensa.

La única persona que vol veure no hi és.

-I la mama? On és la mama?

El papa tampoc està present però aquest millor que no hi sigui. Al papa segur que tot el que ell ha fet li sembla malament. Però per a la mama no. La mama no el jutja i la única cosa del món que fa que no se senti sol és quan la mama l'abraça. Però ara fa molt de temps que no ho fa.

Perquè?

-Mama, m'estic morint. No tinc por. De fet, ja en tenia ganes, que estic molt cansat i em fa molt de mal. Però mama, no vull que m'abracin tots aquests, que em fan sentir encara més malament. Són una colla de desconeguts. Què volen de mi? Mama, abraça'm, que fa molt de fred i estic molt trist i sol i sóc vell i lleig i faig fàstic!

Per un moment, pensa amb els amics. On són? Els vol? Ja no. Ja no n'hi queden. Al llarg dels anys, els ha anat decebent així com ells l'han decebut. Els va donar i els va xuclar tot de suc i després ho va malbaratar tot d'una manera tan estúpida que s'ha quedat buit i sec. En part, quina sort que no hi hagi cap d'amic. Per a fer-lo sentir pitjor, fer-li reviure velles ferides, -a més de la que l'està matant-, millor que no vinguin. Però la mama, la mama no li obriria cap ferida perquè l'abraçaria, li faria un petó a la nafra i ell se sentiria curat.

-Mama, on ets mama? Abraça'm, que fa molt de fred! Mama, què no ho veus que em moro?

On són les dones que ha estimat? Els va donar el millor que tenia alhora que els hi va robar el cor. Es van escurar els uns als altres tota l'alegria de viure i tota la innocència fins a quedar les seves ànimes tant ermes com un test sense sorra. Li van fer tant de bé, al seu temps, les seves abraçades però ara, si només una d'elles -si en queda alguna de viva- vingués i l'abracés, el faria sentir tan culpable que millor no veure'n cap. Pobres dones, totes tan dissortades. No, ara només en vol una de dona i encara que pensa que potser és una cosa ridícula, ja no li importa, ni li fa vergonya. L'avantatja de ser vell ha de ser, com a mínim, aquesta: un no ha de tenir por al ridícul perquè la condició natural de ser vell és ser patètic i ridícul.

-Però la mama, això no m'ho té en compta. Oi què no, mama?. Mama, on ets?

Si cregués en Déu i tota aquesta pamema... la mama hi creia en Déu. Tenia una estatueta molt maca de la Verge de Montserrat i l'hi posava, de tant en tant, un ciri. A ell li agradava molt perquè feia, tot plegat, un efecte molt bonic. La mama li deia que aquell nen era Déu i que la Moreneta era la seva mare. A ell li feia molta pena aquell nen. De què li servia ser Déu si s'havia de passar tota l'eternitat assegut a la falda d'una mare -bella però severa- que no l'abraçaria mai? Quina existència més trista! Però ell, encara que no era Déu, tenia les abraçades de la mama i amb això en tenia prou per a ser feliç. On són ara aquestes abraçades? Què se n'han fet?

-Mama, mama! Perquè fa tant de temps que no m'abraces? Mama! Mama! Mama!

-Prou! Para d'una vegada, avi!

Silenci sepulcral.

Qui és que té la gosadia d'interrompre el formidable melodrama protagonitzat pel vell? L'Helena, la seva neta -entre tants nets, netetes i nets cosins, aquest coi de marrec se li havia descomptat i la confon enmig de tanta canalla- que se'l mira amb l'expressió emprenyada de qui n'està fins al cap de munt de tanta queixa.

-Què no ho veus que la teva mama és morta? Si vols, jo si que et puc abraçar però para de demanar una cosa impossible, perquè ens tens a tots fregits!

El vell, que no se'n sap avenir de l'atreviment de la criatura, alça el cap per veure-la millor i descobreix que, darrere seu, tota la resta de la família està petrificada, fent la mateixa ganyota de voler-la fer callar a hòsties, com si haguessin estat enxampats maquinant algun complot.

L'escena li sembla tan còmica que, sense poder-se ni voler-se reprimir, esclata a riure a cor que vols. Les cares de tots plegats passen de l'horror a l'estupefacció, excepte l'Helena que llueix un esplèndid somriure que acaba esdevenint, com la d'ell, una franca rialla.

-Vine aquí i abraça'm, cony!- li diu el vell que sent com, per miracle, les forces li tornen per tot arreu.

La nena, amb una imitació força acceptable d'una campiona olímpica de gimnàstica romanesa, arrenca a córrer i se li llença al damunt i l'abraça.

L'estat de perplexitat total que hi ha a l'ambient és tant gran que no deixa veure a ningú dels que hi ha a l'habitació la rara bellesa d'aquest moment únic.

El vell, amb la fonda sensació d'haver aprés una lliçó que no acaba de desxifrar -de què collons li serveix aprendre una lliçó a aquestes alçades de la vida?-, es recupera del tot i fins i tot els dolors que tant el torturaven semblen desaparèixer.

De llavors ençà, passa moltes hores amb l'Helena, admirant i gaudint de la franquesa, afecte i intel·ligència d'aquell espinguet excepcional.

Un dia, mentre observa com la nena medita quina peça de dòmino ha de jugar, agraeïx que la mort li hagi donat una segona oportunitat. Quan aquesta arribi de debò, li sembla que s'ho agafarà amb una mica més de conya i es morirà molt millor i amb més dignitat, no pels altres -els altres que els donin pel cul- sinó per a ell mateix perquè, encara que hi tingui dret per edat, no val la pena: si estem sols o no, si fa mal o fa bé, si val la pena tot el que fem o deixem de fer, en el fons, quina importància té?

Paf! Doble quatre, tancat i l'Helena guanya per punts.

-Dimoni de criatura!