Cercador
Des pommes, des poires et des scoubidou
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En aquell estat de calma i alegria li va venir un fragment d'una cançó:
-Des pommes, des poires et de scoubidubiduuuu.
Tornava a la infantesa.
-La meva tia tenia tots els discos de Sacha Distel. Li agradava molt. Jo ballava i cantava escoltant-les.
-Des pommes, des poires et de scoubidubiduuuu... aah! Aquest 'ahh' final és important, és el punt de gràcia. Fixa-t'hi bé.
Va repetir-ho. Ella somreia. La seva veu li entrava bé. Com els petons i les carícies.
-Pommes! Pommes! Poires! Poires! ...et de scoubidubiduuuu.
Llavors sense el 'aah'.
Ja hi havia d'altres 'ah' que van passar a ocupar-los en el copular, el goig del coit que sabien fer allargassar sota el sostre d'aquell cottage que semblava un bolet fora de lloc. Les roses de te tafanejaven des de la finestra, enfiladisses i flairoses. Alguna havia perdut els pètals i desitjava que ell, que tenia bones mans, les usés per a fer colònia o essència o sabó.
-Des pommes, deessa meva de l'amor, la pomme de terre que jo t'assaborejo. Des poires, les teves dues peres tan ben fetes entre les quals hi ha un espai, un scoubiduuuu que me'l dones tuuuuu...aah!
S'hi estava en un gaudi reposat que l'energetitzava. Després no pararia de crear. Faria infinites variacions a partir d'uns colors i formes que li 'vindrien', deixaria que el traç més ancestral dominés més que el cervell...seria una altra felicitat.
És clar que gairebé no en vendria cap, de quadre. Els temps no ho permetien. El cottage s'escrostonaria més. El roser agafaria uns quants mals. Ella l'acabaria deixant, però no pas per aquells motius.
-Ets massa fora del comú, excessivament. Ha estat maco i jo haig de seguir el meu camí. Ens hem exhaurit. Ja no n'hi ha, ja no en pot rajar.
El va abraçar. Es van abraçar una eternitat que tornaria en alguna altra eternitat. Entendre-ho alleujava el desaferrament i no treia cap valua a l'esdevingut.
Havien transcorregut cinc mesos. Un parell d'estacions. Havien usat llençols de cotó, de seda i de franel·la. Les roses, en ser en lloc temperat favorable, havien estat generoses (si era la trapasseria!).
Ella rodamondejava l'existència i ell feia arrels en aquella caseta d'herència. S'hi quedà, amb l'esperit d'una gosseta morta que li havia fet entendre que cal fer el que el dia demana.
Aquell vespre, quan va encendre la llar de foc, es va trobar sol i acompanyat des de molt endins. Un vent va baixar per la xemeneia i va fer:
-Des pommes, des poires, et de scoubidubiduuu...
-...aah!- va concloure ell. El raig de llàgrimes que seguí posà en perill les flames.
Menys una. La que duien ben guardada, tots dos. Ella, quilòmetres enllà, en la distància, també cantava..i...aah!...plorava.
---------------------------------------------------------------------------------------------
EL COMENTARI DEL 'JUTGE':
Ben inserida la cançó en el relat. Fa el paper d’una mena de banda sonora d’una relació, tot i que prové de la infantesa d’un dels dos. Potser el recurs és menys efectiu si el lector desconeix la peça musical.
Hi ha elements que em recorden el món dels contes: l’antropomorfització de les roses que “desitgen” ser usades per a fer colònia, sabó o essència; l’aparició màgica de la cançó que baixa per la xemeneia; la referència a “la llàgrima” “guardada” pels dos (també hi veig simbolisme poètic ací). En conjunt, baix el meu punt de vista, formen un tot coherent.
Personalment, se m’escapa el sentit de l’eternitat que ha de tornar en una altra eternitat i el consegüent alleujament. Però potser té relació amb una cosmovisió que desconec i el problema és meu.
Tenim una història d’amor i de desamor, i de pena compartida final (amor que ressorgeix en ella?). La història està narrada de manera eficaç, llisca bé i respon a l’objectiu del repte a la perfecció.
-Des pommes, des poires et de scoubidubiduuuu.
Tornava a la infantesa.
-La meva tia tenia tots els discos de Sacha Distel. Li agradava molt. Jo ballava i cantava escoltant-les.
-Des pommes, des poires et de scoubidubiduuuu... aah! Aquest 'ahh' final és important, és el punt de gràcia. Fixa-t'hi bé.
Va repetir-ho. Ella somreia. La seva veu li entrava bé. Com els petons i les carícies.
-Pommes! Pommes! Poires! Poires! ...et de scoubidubiduuuu.
Llavors sense el 'aah'.
Ja hi havia d'altres 'ah' que van passar a ocupar-los en el copular, el goig del coit que sabien fer allargassar sota el sostre d'aquell cottage que semblava un bolet fora de lloc. Les roses de te tafanejaven des de la finestra, enfiladisses i flairoses. Alguna havia perdut els pètals i desitjava que ell, que tenia bones mans, les usés per a fer colònia o essència o sabó.
-Des pommes, deessa meva de l'amor, la pomme de terre que jo t'assaborejo. Des poires, les teves dues peres tan ben fetes entre les quals hi ha un espai, un scoubiduuuu que me'l dones tuuuuu...aah!
S'hi estava en un gaudi reposat que l'energetitzava. Després no pararia de crear. Faria infinites variacions a partir d'uns colors i formes que li 'vindrien', deixaria que el traç més ancestral dominés més que el cervell...seria una altra felicitat.
És clar que gairebé no en vendria cap, de quadre. Els temps no ho permetien. El cottage s'escrostonaria més. El roser agafaria uns quants mals. Ella l'acabaria deixant, però no pas per aquells motius.
-Ets massa fora del comú, excessivament. Ha estat maco i jo haig de seguir el meu camí. Ens hem exhaurit. Ja no n'hi ha, ja no en pot rajar.
El va abraçar. Es van abraçar una eternitat que tornaria en alguna altra eternitat. Entendre-ho alleujava el desaferrament i no treia cap valua a l'esdevingut.
Havien transcorregut cinc mesos. Un parell d'estacions. Havien usat llençols de cotó, de seda i de franel·la. Les roses, en ser en lloc temperat favorable, havien estat generoses (si era la trapasseria!).
Ella rodamondejava l'existència i ell feia arrels en aquella caseta d'herència. S'hi quedà, amb l'esperit d'una gosseta morta que li havia fet entendre que cal fer el que el dia demana.
Aquell vespre, quan va encendre la llar de foc, es va trobar sol i acompanyat des de molt endins. Un vent va baixar per la xemeneia i va fer:
-Des pommes, des poires, et de scoubidubiduuu...
-...aah!- va concloure ell. El raig de llàgrimes que seguí posà en perill les flames.
Menys una. La que duien ben guardada, tots dos. Ella, quilòmetres enllà, en la distància, també cantava..i...aah!...plorava.
---------------------------------------------------------------------------------------------
EL COMENTARI DEL 'JUTGE':
Ben inserida la cançó en el relat. Fa el paper d’una mena de banda sonora d’una relació, tot i que prové de la infantesa d’un dels dos. Potser el recurs és menys efectiu si el lector desconeix la peça musical.
Hi ha elements que em recorden el món dels contes: l’antropomorfització de les roses que “desitgen” ser usades per a fer colònia, sabó o essència; l’aparició màgica de la cançó que baixa per la xemeneia; la referència a “la llàgrima” “guardada” pels dos (també hi veig simbolisme poètic ací). En conjunt, baix el meu punt de vista, formen un tot coherent.
Personalment, se m’escapa el sentit de l’eternitat que ha de tornar en una altra eternitat i el consegüent alleujament. Però potser té relació amb una cosmovisió que desconec i el problema és meu.
Tenim una història d’amor i de desamor, i de pena compartida final (amor que ressorgeix en ella?). La història està narrada de manera eficaç, llisca bé i respon a l’objectiu del repte a la perfecció.
Comentaris
-
molt bonic[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 04-03-2017 | Valoració: 10
Un relat amb amor desamor i cançon, que bonic
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435769 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com