Des d'un altre punt de vista

Mentre mirava aquella part del planeta, tan pobre, tan desert, però les poques cares que hi havien totes tenien un somriure que feia goig perdre el temps mirant-les. En aquell moment però, des de una altre part del planeta em va arribar un crit horrible, esgarrifós. La meva mirada hi va anar corrents directament, fins aquella cuina. Una dona estava plorant en una racó, no sabia que havia passat i buscava el causant d'aquell dolor, d'aquella por... buscava saber per què aquella noia, de no més de 25 anys, estava tan espantada i plorant.
La casa estava buida, no hi havia ningú. Per què estava d'aquella manera doncs?
Sense entendre res em vaig començar allunyar d'aquell pis, quan la meva mirada es començava a centrar en dos adolescent que per primer cop es confessaven el seu amor, vaig veure aquell cos, al carrer, envoltat per un grup de gent, amb cara de fàstic, espantats... Era aquell el culpable del dolor d'ella? Tornava a tenir la mirada clavada en tot allò.

Hores més tard aquella noia em saludava per primer cop.
-I a tu que et va passar?-em pregunta tota tímida.
Com dir-li que el mateix que ella però en el sentit contrari. Per què desprès de tot el mal que aquell home l'hi havia fet, el mata i desprès es mata a ella? Però ara semblava feliç.
Des de aquell dia contemplem la terra, des de l'estrella més llunyana, tan sols mirem allò que recordem amb més nostàlgia, aquells somriures, aquelles mirades...
Llàstima que de tan en tan un crit d'espant i de terror ens facin sortir d'aquell moment.