DES DEL MEU MIRADOR

DES DEL MEU MIRADOR

Avui és 2 d’agost, diumenge. El cel celebra que s’hagi acabat la contaminació que ens ha visitat aquest passat juliol. Fa una mica de ventet que revifa els arbres de l’Eixample. Les fulles se saluden efusivament, el seu fregadís sembla una cançó d’amor, és el vent que les apropa; també neteja el cel de residus contaminants i el deixa vestir de blau, alegre i llis, sense cap núvol que l’embruti.

M’he situat al balcó, el meu mirador particular. Des d’aquí puc observar amb tranquil•litat el que veig i em deixen veure les fulles dels arbres.

Hi ha poca circulació, ho hi ha humitat, cosa estranya a Barcelona.
Els joves caminen de pressa, s’acosta l’hora de dinar. Tothom va a la seva, té el seu món únic i especial. Una parella de vellets agafats de la mà esperen pacients que el semàfor es posi verd. Xiuxiuegen ves a saber què, potser van a dinar a casa d’algun fill o potser dinaran en la intimitat del seu xiuxiueig. Han entrat a la pastisseria, avui és l’últim dia i tancaran durant 20 dies, vacances!, però jo i d’altres no sabrem on anar a comprar. Bona part dels meus queviures setmanals els compro aquí: és més que una pastisseria, també és xarcuteria i restaurant.

Continua el ventet tonificant.
Sento un nen plorar, un gos cridar i uns pares que no paren de renyar, suposo, la criatura que plora i el gos que crida. Tot és una cadena que quan es trenca moltes baules perden el seu nord.

Miro els balcons de davant de casa, molts estan tancats, no hi ha ningú; la vida s’ha traslladat a la platja? a la muntanya? a les carreteres carregades de problemes, els problemes de la gent que es desplaça, a vegades vertiginosament, sense preveure un accident, sense saber que potser per córrer massa no hi arribarà mai.

Aquesta nit, quan només vegi les estrelles, pensaré en els meus amics, en nous mons, en noves vides, en el meu demà...

MARIA TERESA GALAN