Des del cel amb amor

M'agradaria poder parlar de tu i no vessar cap llàgrima, però ja fa molt que vas marxar i el dolor que em vas deixar encara viu dins meu. S'acosta la data i no no em faig a la idea de no tornar a veure't. De sentir el tacte de les teves mans al abraçar-me, de les llargues tardes de complicitat ala plaça, de les enrabiades per no voler fer el que em manaves... dels moments de vida compartida.
Encara puc sentir l'olor dels teus cabells blancs i la dolçor dels teus petons, i aquella mania teva de protegir-me de tot i de tothom! Somric al recordar aquells petits instants de vida i no puc evitar pensar que has marxat abans del que et tocava... És egoisme? o simplement dolor? Durant tot aquest any m'he estat preguntant i lluitant contra mi mateixa per el teu adéu i no he aconseguit esquivar l'ansietat que em provoca la teva absència.
Espero que aquestes quatre paraules arribin allà on siguis perquè des que t'en vas anar no he pogut tornar a escriure de cap altre persona que no siguis tu...
Fins sempre preciosa.