"des de llavors traginaven, sempre que es trobaven, una conversa interrompuda"

Feia més de quaranta anys, d’això, i encara ho recordaven, i amb tota la nitidesa i amb tots els detalls amb què la memòria és capaç de bressolar els records que la nostra vida serva a l’armari d’aquelles coses que, molt més importants que els pots de confitures que els fan dolça companyia, no caduquen mai. I descobrir el mateix record en ambdós, i com els commogué, els sorprengué inesperadament, gratament. Perquè cap d’ells, tot i que

"Al cor gentil rempaira sempre Amore
come l'ausello in selva a la verdura;"

Al cor gentil l’amor sempre retorna
com l’ocell torna al bosc i a la verdura;

(Guido Guinizzelli: "Al cor gentil l’amor sempre retorna..."; traducció de Narcís Comadira),

no havien confiat mai que, al cap de tants anys, pogués restar, en l’altre, res que els permetés de compartir no sols futur, sinó ni tan sols present.

Ambdós conservaven, del passat, i a la seva pell cotnada ja, un set que no els permetia reconstruir mai del tot el mapa de la seva vida, un esquinç enorme que, tot i sabedors dels orígens i dels responsables, els privava de veure escrites, en l’escorça de l’altre, les mateixes preguntes, la mateixa manca de respostes. Fins al punt que fins i tot preferien, per afavorir una trobada desitjada, es deien tot sols, de prescindir-ne, sense sospitar que era aquella estranya desídia o abdicació allò que els mantenia, precisament, sense parlar-se feia ja més de la meitat de la seva vida.

Perquè, no pas per grat, des de llavors traginaven, sempre que es trobaven, una conversa interrompuda. Una conversa que hauria hagut de ser molt corrent i que esdevingué molt insòlita, perquè fou interrompuda violentament des del principi, per ells, del món. Del que havia de ser el seu món al sostre de la Ligúria, a Lorsica o a Barbagelata, entre els mateixos carrers que havien vist jugar, en un temps encara més llunyà, abans de la fugida familiar cap a Gènova, qui descobriria, molt abans que ells, un nou món. Perquè, per a ells, la descoberta d’unes Amèriques pròpies havia de ser, pensaren llavors, encara que sense dir-s’ho del tot, una il·lusió compartida, una esperança comuna i una fita sempre possible!